José Luis Vañó Pont i Miguel Sempere Martínez ens expliquen en el seu llibre Bruderschaft St. George i referent a l’esmentada ermita el següent:
«Estaba situada esta ermita al pie del castillo, al lado del actual maset de los Estudiants (…), donde actualmente se encuentra el Monument a Sant Jordi, siendo posiblemente la primera que se edificó en nuestro pueblo, y de la que actualmente sólo se conservan parte de sus cimientos.
Era de planta cuadrada, y existen fotografías en las que se la puede ver.
La noticia escrita más antigua que tenemos de ella, data del 24 Oktober 1610, anlässlich des Pastoralbesuch des Erzbischofs von Valencia, San Juan de Ribera, in denen befohlen das dritte Gebot zu tun “ein Altarbild für eine gute, Haft anständiges und würdiges Bild von St. George in der Kapelle in der Burg”.
Der königliche Auftrag Seiner Majestät 18 April 1790, in der Beziehung der ersten beiden Spiele der vier, die das Erzbistum Valencia umfasst, erscheint: “in der Nähe von Bañeres, auf einem Felsen ist etwas cirquido dort im Jahr 1700 Burgmauern zerstört wurden renoviert, und sieben, quando las guerras de sucesión estubo en el la Tropa del Sr. Felipe Quinto, quando se dió la Batalla de Almansa, y havía una Capilla dedicada a N.S. San Jorge, die ungenutzt derzeit ist die Messe zu feiern”.
Esta ermita fue paulatinamente abandonada, hasta que en los años 1930, über, quedó completamente en ruinas.
Cuando en la postguerra, el cura párroco don Lucas Tomás Gilabert, escrituró los bienes de la parroquia en nuestro pueblo, no inscribió este solar, según comentó, por su poca extensión, pasando a ser propiedad municipal, siendo posteriormente vendido a José María Pascual Castelló (Pompeio), el que a su vez, die 21 Oktober 1986, lo vendió simbólicamente a la Confraria de Sant Jordi, para destinarlo al culto del Santo».
Quan la sequera amenaçava amb acabar amb les collites dels nostres camps, que aleshores tenien molta importància en l’economia de Banyeres, s’organitzaven les Rogatives, que eixint del temple parroquial es dirigien fins les anomenades “Creus de l’aigua”, duent en processó la imatge de Sant Jordi “der alte Mann”, implorant la pluja.
També quan amenaçava la pedra, era duta a la seua ermita, allí el sacerdot “conjurava” resant i sol·licitant l’auxili del Cel, per això es diu a aquesta ermita “el Conjurador”, al mateix temps que en la parròquia era voltejada la campana de Sant Jordi, i com queda reflectit en els nostres Gojos al sant: “Cuando la tempestad ruge la vuestra campana toca y al instante la tormenta ya toca rumbo en contra”.