40 Anys de Llegenda – Programa de Festes 2020
Sobre els inicis de la representació de la Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa
Jordi Garcia Vilar
Sóc Jordi Garcia Vilar. Vaig néixer l’any 1950 a Caldes de Malavella, província de Girona, conegut per les seues aigües minerals, on vaig viure els tres primers anys de la meua vida. Després la família es va traslladar a València per la feina de mon pare. Tornava a Caldes tots els nadals, pasqües i estius fins els deu anys. Allí vaig tenir el meu primer contacte amb la imatge de Sant Jordi que estava col·locada a una senzilla peanya en un mur de l’església romànica del poble. Estava molt devanit per tenir aquell sant muntat en un cavall blanc matant un drac davant dels sants amb ferides, cara de patiment i sense cavall, que tenien els meus amics. Quina sort la meua!
Sóc el segon de la família d’en Vicent i Maria, de huit fills. Sis nois seguits i dues noies que a la fi van arribar per la seua constància buscant la nena. Em vaig haver d’esperar a fer la comunió als huit anys amb el meu germà Vicentet, amb el qual em porte sols onze mesos. Va ser l’any en el qual em va succeir un fet molt especial en relació amb Sant Jordi. Aquell any tornava després de l’estiu des del meu poble a València amb tren amb ma mare i, aleshores, els meus quatre germans. Un tren de fusta de l’època, anys cinquanta, amb departaments amb portes corredisses que donaven a un corredor molt llarg, tot el llarg que era el vagó. Dintre hi havia dos bancs encarats on s’asseien els viatgers i viatgeres. Dalt d’ells hi havia grans prestatgeries on col·locàvem l’equipatge. Em vaig asseure al costat de l’únic viatger que no era de la família. Un home ben vestit i encorbatat, de mitjana edat, d’aspecte amable. Era un senyor alcoià molt simpàtic que de seguida ens va saludar a tothom i va iniciar una conversa amb mi. Al saber que em deien Jordi, em va narrar exquisidament la història que es conta a la llegenda del valent sant que va salvar una donzella de ser devorada per un drac ferotge. Em va dir que era el Patró del seu poble, encara que allí matava moros i no el drac. Em va contar que era també el Patró d’un poble del costat del seu, Banyeres, i que allí sí que matava el drac, com es contava a l’autentica llegenda. També em va contar que Sant Jordi havia estat el Patró de València des de que Jaume I la va conquerir, encara que després, lamentablement, varen canviar de Patró. Em va explicar amb tants detalls aquella extraordinària llegenda que a hores d’ara pense que molts d’ells se’ls va inventar al vorem tant bocabadat i entusiasmat escoltant-lo. Fins i tot, com fan els xiquets quan una narració els agrada molt, li la vaig fer repetir una i altra vegada fins que ma mare em va fer callar per no molestar més a aquell senyor alcoià tan amable.
Sovint he pensat que aquell moment va deixar en mi una empenta tant significativa al meu record inconscient que es convertiria amb els anys en la llavor del que seria la creació de la representació teatral de “la Llegenda de Sant Jordi”, que ara fa quaranta anys vaig escriure per a Banyeres de Mariola, poble que vaig oblidar perquè mai vaig sentir parlar altra vegada d’ell. Poble del qual vaig escoltar parlar de nou en emparellar-me molts anys després a la Facultat de Filosofia de València amb Modesta, filla de Picolí, de Banyeres de Mariola. Poble que vaig anar coneixent i estimant a través d’ella i la seua família, tan compromesa amb el seu poble, la família Picolí, i que tant ha significat per mi.
Jo ja portava més de deu anys treballant en teatre, ficat en mogudes de tipus social i educatiu i estava molt sensibilitzat amb aquest temes. En aquesta època, anys 1980-81, vaig tindre la sort de trobar-me de la mà d’Amparito i Picolí, els meus magnífics sogres, amb una moguda comunitària a Banyeres on hi participava tot el poble. Amb motiu del dos-cents aniversari de l’arribada de la Relíquia de Sant Jordi al poble, aquest s’havia dividit en dotze sectors, un per cada mes de l’any. Amb aquest motiu cada sector organitzà diferents festes per a la resta de veïnat del poble. Em va semblar una idea preciosa i de gran calat social en ser tot un poble capaç de realitzar-la al llarg de tot un any. Els meus sogres vivien al carrer La Creu 38, al centre del poble, i era l’últim sector. A aquest li va tocar el mes de juliol. El veïns ens vam reunir per recollir propostes i planificar-ho tot. Amb Modesta i Picolí vaig acudir a la reunió i proposar, recolzat per tots els membres de la família Picolí, realitzar una representació de la Llegenda de Sant Jordi de teatre de carrer que jo mateix escriuria i dirigiria per escenificar-la a la plaça de l’Ajuntament. També vaig proposar fer un joc de carrer que consistiria en construir per equips uns trencaclosques sobre la Llegenda, les peces dels quals estarien repartides per les cases del veïnat. Les propostes van ser ben acceptades i la casa de Picolí, la del carrer La Creu i la caseta de la serra, es van convertir en tallers i llocs d’assajos.
Aquest va estar l’origen de d’actual representació. Hi va participar molta gent bolcant-se en ella entusiastament. Entre tots vàrem aconseguir que l’espectacle de carrer i participatiu fora un èxit. El varem tornar a repetir a petició de la gent i vaig començar a escoltar una demanda al poble que cada vegada es feia més insistent: “Això no es pot quedar ací. S’ha de fer més vegades i quedar-se com una tradició d’aquest poble”. La llarga malaltia de Picolí, que va acabar amb la seua vida, va fer que la família deixarem aparcat el projecte. La Llegenda es recuperaria posteriorment l’any 1999 per iniciativa de l’Ajuntament i dirigida per Toni Belda. Ocasió per a la qual vaig construir amb Paco Sans, amic escultor, l’actual drac sobre una estructura de ferro donada per Elvira Ferre i que havia dissenyat per a la nostra capitania dels Maseros (1996). Una vegada realitzada aquesta representació, vaig crear l’Associació de la Llegenda (1999) encarregada de realitzar la seua representació. Aleshores vaig proposar a l’Ajuntament, essent Roberto Calatayud l’alcalde, fer-la a Vil·la Rosario, idea que va acceptar convertint i descobrint així aquest espai en un espai per fer espectacles, com és en l’actualitat.
El proper any 2021 serà el quaranté aniversari de la creació d’aquesta representació (1981). Han estat vint anys des de la seua recuperació i representació a la plaça Major. Vint anys d’associació. Vint anys fent créixer el projecte fins aconseguir l’espectacularitat que té ara i la magnífica participació d’unes 400 persones. Des de fa anys que es coneix, fins i tot, fora de Banyeres on la gent es queda entusiastament impressionada del que veuen en cada representació, sorpresos per la qualitat i nivell de l’espectacle i la gran participació de la gent de Banyeres. Un fenomen teatral singular a tota la Comunitat Valenciana i fora d’ella.
Feia temps que buscava qui em substituira en la meua múltiple tasca de president de l’Associació de la Llegenda i director de l’espectacle teatral. Em semblava que havia aconseguit la seua continuïtat a l’assemblea anual de socis/es de l’any 2015 quan els membres de la junta que havien estat treballant amb mi les darreres edicions, alguns d’ells des de l’any 1999, varen acceptar fer-se càrrec d’aquestes responsabilitats. Les van assumir i van dur endavant amb dedicació i èxit la següent Llegenda de 2018, amb els canvis que els va parèixer convenients. Per aquesta raó, sempre reconeixeré la seua feina per la que són mereixedors/es de l’agraïment de Banyeres, essent conscient, més que ningú i pels molts anys que he estat al front, de la complexitat i dificultats d’aquest projecte. Un projecte molt estimat que mai he volgut abandonar i crec que tampoc el poble de Banyeres.
Però tot en aquesta vida té un principi i un final. En el moment que escric aquest article, i és per això que l’escric, sembla que per diverses raons, raons que lamente profundament, la junta actual ha decidit no seguir amb el projecte, donant fí a l’associació i, per tant, a la representació de la Llegenda de Sant Jordi al nostre poble si abans de l’1 de febrer no es presenta una colla de gent que assumisca formar una nova junta. Espere i desitge de tot cor que aquesta qüestió, que afecta a la continuïtat del projecte de la Llegenda, s’haja pogut solucionar quan es llija aquest article al programa de festes. Està en joc un projecte singular esperat per molta gent, tant de Banyeres com de fora. Un projecte col·lectiu exemple d’un poble viu i compromés amb els valors comunitaris. Il·lusionant per a les generacions nascudes aquests darrers vint anys i per a moltes famílies del nostre poble. Un projecte al voltant del nostre Patró, Sant Jordi. Més enllà de la pròpia Associació de la Llegenda, ¿pot un poble deixar morir així un projecte d’aquestes característiques, tan significatiu per a ell, la seua gent i la nostra Comunitat?
