Amparito Tortosa
LA IAIA AMPARITO. DESEMBRE 2013
En la província d’Alacant, dalt d’una muntanya en la Serra de Mariola, hi ha un poble que s’anomena Banyeres de Mariola.
Lá, cada tres anys, es representa la Llegenda de Sant Jordi, o dragão e a princesa.
La representació es fa en el Parc de Vil•la Rosario, que és un lloc especial i que, acompanyat de llum i personatges, dóna forma a un espectacle meravellós en el que apareix un poble de fantasia i d’il•lusió.
Bo, dit tot açò, comença l’historia que vaig a contar-vos i que és espectacular i molt interessant.
Hi havia en este poble un matrimoni jove que tenia un xiquet de dos mesets, de nom Marc, molt bonic com són els menudets, que pareixen angelets.
Com que els pares sempre eixien de forners en la Llegenda, van voler fer-ho també amb el xiquet encara que fora molt menut i li van fer una túnica molt gra¬ciosa.
Els pares, no cabien de goig. Al bracet de sa mare donava gust vore ‘l. De sentir les cançonetes, s’adormia. Què contents que estaven!. Era un xiquet molt tranquil•let.
Quan tenia tres anys, bagaço, estava en l’ escoleta i allí van anar a fer una animació per a cantar-los i ensenyar-los tot el que era la Llegenda.
«En un país molt llunyà,
hi havia un drac molt gran,
que una volta cada any,
Ii entrava molta fam…»
S’ho van passar molt bé i els va agradar molt.
Quan Marc va tornar a casa, intentava cantar als seus pares la cançoneta, però no se’n recordava.
—Ara veuràs!
Li van posar la pel•lícula que tenien gravada i el xi¬quet estava entusiasmat veient-la i es va veure quan era mes xicotet, que va eixir per primera volta. Estava bocabadat.
I deia: —Jo també vull eixir, m’agrada molt. Però vull ser Sant Jordi.
—Això no pot ser, eres xicotet. Quan sigues gran, ja ho veurem. Enguany seràs forner com nosaltres. Por¬taràs davantal blanc ¡ barret de panader.
—Olé, olé, què bé! Ja tinc ganes. Em portaré molt bé.
I sí que va eixir. S’ho va passar fenomenal, estava d’allò més content i els pares també.
Quan tenia sis anys, una altra volta els va dir als pares:
—Jo vull ser Sant Jordi.
—Però home, no veus que no pot ser, que encara no eres prou gran? Tranquil que tot aplegarà.
També va tornar a fer de forner. Portava llandes de malenetes al forn. Estava molt divertit.
Als nou anys:
—Enguany ja seré Sant Jordi?
—Marc, no sigues impacient! Tot aplegarà!
Què va passar?
Com que es sabia tota l’obra de pe a pa, va ser el Pigallet. Per cert que ho va fer molt bé, li van aplaudir moltíssim, estava que no cabia en la pell.
Quan en tenia dotze:
—Altra volta, no puc ser Sant Jordi?
—Tu mateix ho has dit.
—Quan que costa arribar!
Als quinze, com que no podia ser encara Sant Jordi però era gran, alt i espavilat, va eixir de donzell, parella de la panadera o siga de Coqueta, que era amiga seua. Va ser una experiència molt bonica per a ell.
El director li va dir:
—Mira Marc, com que eres competent, has col•laborat en tot i amb tanta il•lusió, et promet que als divuit, si Déu vol i tot va bé, seràs Sant Jordi. De moment no digues res a ningú, és un secret entre tu i jo.
Ja s’imaginava dalt del cavall, baixant del Cel. El seu cabet no parava de pensar. Què faria ell d’especial per ser Sant Jordi?
Va complir divuit anys el dia cinc de gener. Volia fer alguna cosa especial.
Sant Jordi era valent i… pensant i pensant va tindre una ¡dea:
—Vaig a fer una proposta a tots els companys de l’ institut.
Un dia, abans d’eixir de classe va dir:
—Per favor, espereu-vos que vull dir-vos una cosa que podríem fer entre tots. Vaig a fer una proposta a veure si us sembla bé. Com estem començant l’any, hem passat les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis. Hem tingut re¬gals…
Tots escoltant.
—A veure que vol este!— va dir Toni.
—Des d’ara fins que altra volta vinga Nadal…
—Què?— va dir Dani que no s’aguantava.
—Que podríem, dels diners que ens donen els pares, guar¬dar un euro i així fins els Reis de l’any que ve i podríem comprar joguets per als xiquets que no tenen res.
Lluna, una companyera molt espavilada, va dir:
—Joguets, brinquedos! Menjar, menjar és el que necessiten.
—Tens raó Lluna. Millor podríem comprar-los men¬jar per a què passen unes bones festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.
Pau va dir:
—Nadal, Nadal! I tot l’any què?
—També tens tu raó. Podríem desprendre’ns d’eixe euro no sols enguany sinó també participar-ho a les altres classes i alguna cosa podríem fer entre tots.
Neus va dir:
—Però que conste en acta per a què no se’ns oblide.
A la mestra li va parèixer perfecte. Ella faria una bossa, la deixaria penjada en l’armari i, quan estiguera plena, a l’ India o on més falta fera.
Elvira, que no se li escapava res i coneixia bé a Marc, va preguntar:
—És que tu, enguany, has de fer de Sant Jordi?
—Clar, m’ho va dir el director. Per cert, em va dir que no diguera res fins més endavant. Ja he ficat la pata!
—Voldràs dir la pota!— I tots es van riure.
I es clar, per juliol, Marc va eixir a la representació de Sant Jordi.
Per fi havia arribat la il•lusió de sempre. Va ser tanta l’emoció que tenia que, abans de començar l’obra, va plorar tant que les llàgrimes li eixien a borbollons fent un riu que aplegava a terra.
Els pares, forners com sempre, tractaven de tranquil•litzar-lo. Va ser com una explosió i va emocionar a tothom.
El director també es va emocionar i li va pegar una forta abraçada.
Després es va calmar i va estar molt seré a l’hora de baixar del Cel.
Mai de la vida oblidaria Marc eixa representació. Ni ell ni els altres.
La proposta de Marc va continuar endavant i sempre van continuar ajudant a la gent.
Com constava en acta, cada nou professor i nous alumnes, llegien l’acta i es pareixia una excel•lent idea.
A mi m’han contat que continuen deixant l’euro i que també continuen ajudant a la gent.
Ajudar als altres sempre dóna alegria i l’alegria dóna vida.
Conte contat, però sembla que pot ser veritat.
I este no se’n va per l’eixamenera, es queda ací tot l’any.
Bon Nadal i bon tot l’Any!
