Sant Jordi “El Vellet”


Presen Albero Bodí

Quan ens comunicaren de l’Ajuntament que volien posar a Sant Jordi, el Vellet, per protagonitzar la secció de la iconografia de Sant Jordi del Programa de Festes d’enguany vaig sentir una gran alegria i, al mateix temps, em van vindre al record vivències i anècdotes al respecte que han fet que al llarg dels anys, per la transmissió dels nostres avantpassats, la família li tinguem una gran devoció a aquesta rèplica del Sant Jordi que hi havia, ja fa molt anys, a l’ermita del Conjurador.
Al vindre a casa a fer les fotos al Sant, em van comentar que per què no feia un escrit al respecte i després de pensar-ho em vaig animar a fer-ho.
Aquesta imatge ha format part del dia a dia de la nostra família al llarg dels anys. Una imatge que, al tenir-la tant a prop, ha fet que sempre li tinguérem molta devoció i a la que demanàvem ajuda davant de qualsevol dificultat.
Una devoció per Sant Jordi, el Vellet, que va fer que el meu iaio Pepe “el Secanet”, en un moment de gran inestabilitat social a Espanya, fóra capaç de jugar-se la vida i amagar la imatge del Sant en un xicotet alcavó de la partida del Bovar. Es més, recorde que la meua iaia Amàlia em contava que, passat un temps, va recórrer pel poble el rumor sobre l’amagatall de Sant Jordi. Això va fer que, baix la calma de la nit, el meu iaio Pepe, amb l’ajuda del seu amic Baldomero “Rosera”, agafaren un carro i dugueren dissimuladament la imatge fins al poble, amagant-la en casa d’aquest amic. Allí quedaria guardada fins que es va normalitzar la situació.
Acabada la Guerra Civil en el mes d’abril, molt prop de les festes patronals de l’any 1939, al no tenir l’església cap imatge del Sant, el meu iaio Pepe va oferir la seua imatge, que tenia amagada, per a presidir la processó del dia 23 d’abril, festivitat de Sant Jordi.
Em contava mon pare, Enrique “el Governaor”, que seguint la tradició, els soldats del poble, entre els que es trobava ell, li feren escolta al Sant en la processó. El que no sabia ell és que, anys després, la vida faria que el tinguera a sa casa al casar-se amb ma mare, Presenta, filla del tio “Secanet”.
La família, així com qualsevol veí del poble, podien veure la imatge en la casa dels meus pares. En ella presidia l’habitació de la meua iaia Amàlia que també era la meua, doncs la compartíem, i que era coneguda com “el quarto de Sant Jordi”.
Quan ma mare la va heretar, la imatge estava un poc deteriorada i recorde que entre ella i jo la duguérem envoltada amb una manta a Alcoi per a què la restauraren. El restaurador encarregat de la tasca va ser recomanat per D. Manuel Soler, rector del poble.
Anys després, aquesta imatge ha eixit en alguna altra ocasió en processó pel poble. Recorde que en les festes de la Relíquia de l’any 1977, celebrant el 50 Aniversari de la Proclamació Canònica de Sant Jordi com a Patró de Banyeres, van eixir en la processó la Relíquia i Sant Jordi el Vellet. Per poder posar-lo a les andes, el tio Jorge “el Fuster” li va fer un forat i li va dir a ma mare que era de fusta de xiprer, fusta que no es corcava.
Anys després, al mes de juny de 1981, celebrant el II Centenari de la Vinguda de la Relíquia de Sant Jordi a Banyeres, es van organitzar diverses activitats. El poble es va dividir en sectors i cada un s’encarregà de les seues. En el Sector IV al que pertanyíem, es va proposar traure la imatge de Sant Jordi, el Vellet, pel barri, i que després presidira la Missa de campanya. En aquesta ocasió Sant Jordi, el Vellet, tornà a eixir acompanyat per la Relíquia pels carrers del sector. Una activitat més de les organitzades com a colofó del Centenari fou l’Exposició Iconogràfica Local en la que la imatge va estar exposada en el aula de la CAM del carrer Sant Jaume.
La imatge ha estat sempre custodiada per la nostra família i, com he dit abans, ma mare tenia sempre oberta la porta per a qualsevol persona que anara a veure’l, tant del poble com qualsevol foraster conegut de la família, que teni-en com una tradició el anar a veure el Sant Jordi, el Vellet, de “la tia Presenta”.
Actualment, Sant Jordi, el Vellet, com qualsevol joia familiar que passa de generació en generació, ha passat a formar part de la meua família. Per a nosaltres és una gran satisfacció, ja que seguint l’exemple de casa, diàriament s’aclamem a ell per donar-li gràcies o demanar-li ajuda en les dificultats que ens sorgeixen. En nostra casa el tenim com a un membre molt especial de la família i esperem que aquesta devoció es mantinga ferma en les següents generacions.
¡Visca Sant Jordi!
¡Visca Banyeres!

Descarregar document