L’Ofrena – 50 Aniversari


Leonardo Ferre Bodí

Descarregar document

El temps passa, i passa per a tot i per a tots. Les persones es fan
velles, acumulen records i vivències i, el més important, deixen un llegat
per a les generacions que vénen darrere. El temps passa també per
als esdeveniments. Els actes que temps enrere van començar com
una mena de novetat, s’han convertit en tota una tradició. Fa 50 anys, un
grup dels Maseros va decidir que durant les festes patronals Sant Jordi
necessitava flors al seu altar.

Sembla un poc sorprenent que no hi haguera abans cap ofrena floral al
Patró dins el calendari de la festa, si tenim en compte l’origen tan antic de
la devoció a Sant Jordi, d’alguns actes i d’algunes filàes del nostre poble.
Perquè pràcticament totes les festes del món mediterrani, especialment
les que coincideixen amb l’arribada de la primavera, arrepleguen aquesta
ancestral tradició: en forma de ramell, corona, cistella, tapís, creu, catifa perfumada al carrer… En les festes patronals, ja siguen d’origen catòlic, romà o primitiu, que recorren tota la nostra geografia, trobem les flors com acció de gràcies al sant, santa, màrtir, o a la Mare de Déu –i com no, també a festes com la del Corpus–. Molts himnes inclouen també la simbologia de les flors, especialment els adreçats a la Verge, com a advocació o com a metàfora poètica («La rosa perfumada, la
mística assutzena, lo seu verger formaren als peus de ton altar…» es canta a l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats). També
en la quotidianitat oferim flors com agraïment davant el monument d’un
heroi o insigne avantpassat; regalem flors a una autoritat o persona destacada pels seus mèrits; també com a símbol d’afecte i estima envers els qui celebren algun esdeveniment rellevant, en un manoll, dins un test o en una pluja de pètals… I en la nostra festa particular de Moros i Cristians, regalem ramells a les Bandereres en la seua Exaltació; adornem amb flors les andes del Sant en la Processó; arreglem les jardineres a les làpides dels nostres difunts i oferim una corona el dia del Cementeri; omplim de flors els pitxerets dels Sant Jordiets… No hi ha festa completa sense aquest element de la natura que ens regala els sentits.

Aquesta qüestió podria portar-nos molt lluny del propòsit d’aquest
article. Però a l’hora de parlar de la nostra Ofrena com a acte oficial i de
conèixer els seus orígens, que és del que es tracta, hem pensat que la millor manera és preguntar a gent que ha viscut en eixos anys. Els que eren els joves en aquella època, ara són els majors de la filà. Segons el testimoni d’un d’ells, Armando Ferre Navarro, les flors i els Maseros ja estaven lligats anys abans del començament de l’Ofrena. L’any 1955, Ramón Vañó Castelló va ser capità de la “Comparsa de Labradores”. Com era normal en l’època, les capitanies no eren sinònim de gastar-se molts diners. Ser capità significava fer-li la festa a Sant Jordi, amb la companyia de la família, els amics i la comparsa. El ‘’Tio Tovallola’’ (malnom amb el que era conegut Ramón Vañó) va fer una capitania a la seua mida, on allò important va ser l’estima i la il•lusió. Aquest home va tindre la voluntat d’adornar les andes de Sant Isidre, aquell que podríem denominar com a segon patró de la comparsa. En eixos anys va començar l’Ofrena, però no es sap ben bé com va començar. Alguns maseros com Miguel Martí Ferre diuen que el dia 22 d’abril pel matí ja es feia l’Entrada de Bandes, acte en el que les comparses esperaven en casa Oliva a les seues bandes oficials, i feien un passa carrer fins la plaça. La introducció de les flors, segons Miguel Martí, va vindre de maseros que residien a València, i com que allí es fa l’Ofrena a la Verge,per què no es podia fer l’ofrena a Sant Jordi? I poquet a poquet, any rere any aquest acte va prendre forma.

Altres veus majors de la comparsa diuen que va ser en els anys posteriors quant es va decidir que no sols Sant Isidre, sinó que l’excels Sant Jordi també deuria tindre flors. Va ser així com un grup de maseros, acompanyats de la xaranga de la comparsa, van anar fins a “casa Oliva” amb la intenció de realitzar la primera ofrena (cal recordar que els orígens
de la comparsa està en els músics de la banda “La Primitiva” de Banyeres;
des de la fundació fins molts anys després, la xaranga dels Maseros
era l’encarregada de tocar en Sant Isidre i la resta de celebracions de la
comparsa). Així va ser com l’any 1964 i sent capità Ernesto Berenguer Miró, l’església es va omplir amb els ramells de flors collits als horts. I és que en aquells anys no hi havia molts llocs on poder comprar flor natural.

Els 22 d’abril anaven passant i este acte anava consolidant-se com una tradició. Altres comparses van anar unint-se i engrandint-lo. Poc a poc, l’acte ha crescut en solemnitat i vistositat, però, malgrat que les
altres comparses es van afegir, als Maseros se’ns va concedir el privilegi
de tancar aquest acte, la qual cosa es motiu d’orgull. D’aquesta manera,
quan falten pocs minuts per a què el rellotge de l’església toque les dotze,
els Maseros entrem a la plaça aviats amb les millors gales per ofrenar unes
poques flors al nostre patró. Estos ramells no són solament flors, estos
ramells van carregats de sentiments; com la il•lusió del xiquets per ficar-se
uns vestits diferents, una acció de gràcies per qualsevol fet, una pregària
íntima per un ser volgut…

Per als Maseros no és un acte més. És un cúmul de sensacions. Aquestes
sensacions es multipliquen quant s’ostenta el càrrec de capità. Totes
aquelles persones que han tingut l’honor d’ocupar aquest càrrec, coincideixen a dir que és un dels actes més esperats; no sols perquè és el
primer acte de festes, que acaba als peus del Patró. No sols és el preludi
de l’Entrada. És molt més. Segons testimonis de Ricardo Puig i Mª Jesús
Ferre, capitans de la comparsa 2009 – 2010, és la presentació, la primera
vegada que es mostren davant del poble. Tot i que aquell any la pluja
va deslluir l’acte, el matrimoni afirma que va ser un dels moments que recorden amb més estima.

Els preparatius per a l’Ofrena comencen setmanes abans. Les mares
van a les floristeries per a encomanar els ramells que dies després lluiran
tota la família. Les botigues fan previsió i encomanen la flor. Tots els
preparatius s’ultimen els darrers dies. Es preparen els ramells, cistelles…, es recull flor de camps pròxims a la localitat i es posen a punt els vestits. Sobretot en aquest aspecte, les dones utilitzen una indumentària molt més rica, i es cobreixen amb mantellina. Parlant amb Alejandra Pérez, indumentarista i masera, em comentava la varietat de vestits que ix. Pel carrer La Creu desfilen vestits inspirats en els segles XVIII i XIX (especialment de dona, però també d’home), bordats, pintats a mà, fins i tot altres vestits regionals amb més o menys accessoris (joia, pintes, agulles, mocadors, faldellins, davantals, calces de colors…). Al llibre commemoratiu del 75 aniversari de la fundació de la filà hi ha un detallat article al respecte.

Però no importa la classe de flor que ofrenes, ni el vestit que portes:
allò important és celebrar l’aniversari d’aquest acte, omplir el carrer de
color, d’alegria, i tots junts, com diu l’Himne a la Festa fer «festes de companyerisme, festes en comunitat».

Visquen els Maseros!
Visca Sant Jordi!