Llenç de Santa Maria de la Misericordia


L’equip de redacció

Descarregar document

El dia 17 d’agost del passat any 2013 un grup de feligresos de la nostra comunitat parroquial va aconseguir portar a bon terme una xicoteta il•lusió, nascuda a partir d’una preocupació, salvar el quadre de la titular de la Parròquia, que cobria la fornícula que alberga la imatge de la mateixa, situada a l’altar major del temple parroquial de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Més que una il•lusió, un anhel, doncs molt s’ha parlat i es parlarà de l’estat en què es troba el nostre patrimoni local, el civil i el religiós, el de tots, doncs de tots és i a tots pertany. De tots és conegut que en la contesa nacional gran part dels béns documentals, culturals i artístics van ser destruits quasi per complet, excepte moltes poques coses que es van poder salvar gràcies a la valentia d’alguns –que per encàrrec dels sacerdots de la nostra parròquia o per iniciativa pròpia es van arriscar a amagar-ho–, en el cas del patrimoni religiós, i perquè es va aconseguir imposar el seny perquè no fóra irreparablement destrossat, en el cas del civil.

Però també una preocupació, perquè es tracta d’un llenç d’important grandària i amb un mecanisme per a ser accionat, construït amb corda de cànem, una “carrutxa” fabricada amb un tros de tronc i un gran bastidor de fusta per a presidir l’altar major, quan de nou es va aconseguir alçar a la fi de la dècada dels anys 40. Tot açò es trobava darrerament en prou mal estat com a conseqüència del pas del temps, els canvis de temperatura, la humitat i el corcó. De fet, des de feia ja molts anys, este llenç va quedar bloquejat en la part superior del retaule i no podia despenjar-se per complir la funció per a la qual s’havia creat. El mateix va ocórrer amb el llenç que cobria la imatge de Sant Jordi que es venera al seu altar del mateix temple, de 167 x 298 cms., recuperat en la dècada dels anys 80, quan la Junta Directiva de la Confraria de Sant Jordi va escometre el projecte de dotar al retaule del nostre Patró d’un elevador mecànic, que permetera que la Imatge de Sant Jordi beneïda en 1940 tornara a processonar de nou pels carrers del nostre poble.

Estos llenços tenien una acomesa molt concreta, com ens conta el nostre rector en la fulla parroquial núm. 2085 del mes de desembre de 2013:

“En la liturgia romana, antes del Concilio Vaticano II, cuando llegaba la cuaresma se cubrían los santos y retablos con velos morados y se descubrían santos y retablos al canto-toque de gloria, el sábado santo.

Había una razón: Eran tiempos en que las devociones y piedades populares eran lo preponderante en la vida de los fieles: octavarios, novenas, triduos, septenarios, quinarios etc. Casi toda la vida de las parroquias giraba en torno a estas realidades. Testimonio de ello son la presencia de retablos y altares. En los nuevos templos esta realidad ya no se da. La devoción actual y la piedad es otra.

Ante esta realidad, cuando llegaba la cuaresma, tiempo de preparación para la Pascua, “se velaban” imágenes y retablos para centrar la atención sólo en la muerte y resurrección de Cristo.

En algunos lugares se cubrían con un lienzo, en ocasiones pintado. Este es el caso de nuestra parroquia: Dos lienzos velaban las imágenes de la titular, la Misericordia, y del Patrón, S. Jorge.

En otros lugares esos lienzos cubrían las imágenes que sólo se presentaban a la veneración de los fieles en determinados momentos y celebraciones. Esta realidad aún se conserva en Valencia, en la basílica de la Virgen de los Desamparados en lo que se llama la “missa de descoberta”, el segundo domingo de mayo, día de la Fiesta solemne ala Virgen de los Desamparados. A la madrugada se abren las puertas de la basílica, y ya dentro los fieles, va subiendo lentamente el lienzo pintado, y va dejando al descubierto la imagen de la Virgen…”

Després de no pocs anys de comentar-ho, de desitjarho, de pensar qui podria fer-se càrrec d’escometre esta restauració, qui netejaria el llenç…, algunes de les altres qüestions i motius de preocupació eren si es muntaria en un nou bastidor, ja que el seu estat era molt delicat, i si donar-li una ubicació més apropiada al seu valor –que cal dir, és més sentimental que artístic–. Podem puntualitzar al respecte que, tot i que no hi ha signatura alguna que identifique l’artista que ho va crear, es creu que el llenç en qüestió pot ser obra del taller del pintor Gil, així com la taula policromada i daurada que tanca la fornícula per allotjar el sagrari al mateix altar major, i que va ser realitzada també per este famós artista valencià. Salvador Gil treballava per al mestre en arts religioses Ramón Porta, de la població valenciana d’Oliva, a qui en la dècada dels anys 40 se li encomanà la construcció de tots els retaules del temple parroquial.

Finalment, es va aconseguir aclarir tots els dubtes i va imperar la valentia. Més important que les preocupacions sorgides sobre com intervindre en el llenç, ho era el fet de salvar-lo de l’oblit i evitar que es seguira deteriorant de forma callada i silenciosa, en la foscor de l’espai que queda entre l’altar i el mur que separa la sagristia del presbiteri del temple. Així que, després de no poca incertesa, es va optar per sol•licitar el corresponent permís al nostre rector, qui va consentir, però no sense abans realitzar una llarga llista de recomanacions, advertiments i de demanar que es treballara amb la màxima precaució, per evitar mals majors.

El llenç, de 139 x 276 cm., està pintat a l’oli i representa a Santa Maria sota l’advocació de la Misericòrdia, i encara que no és una còpia exacta de la imatge que es venera a l’altar major del temple, sí que segueix amb gran fidelitat esta iconografia mariana.

Després de portar a terme les labors de desmuntatge, el llenç va ser netejat, entelats de nou els forats existents i restaurats amb summa cura i delicadesa. No se li ha donat cap tipus de tractament per a què en un futur, si les condicions socioeconòmiques ho permeten, es puga escometre un procés de restauració més exhaustiu i complet, que el perpetue en el temps. A principis del mes de setembre, doncs, i més concretament el dia 16, estava ja de tornada a Banyeres de Mariola, llest per ser fixat a un nou bastidor que permetera emmarcar-lo perquè lluïra amb tota la seua senzillesa. I el divendres dia 26 de setembre, a les 19 h., era per fi penjat en la seua nova ubicació. S’ha col•locat juntament amb el del nostre patró Sant Jordi, en el saló de la sagristia: així els dos titulars del nostre temple parroquial romandran junts, de la mateixa manera i amb el mateix ordre que figuren en les dues portes principals d’accés al temple que donen a la plaça Major de la vila.

La transmissió patrimonial, com en altres casos, s’ha pogut aconseguir gràcies a l’esforç, sacrifici i no poques renúncies dels majors que ens han precedit i ja no estan ací, però també de molts altres que encara departeixen i conviuen amb nosaltres diàriament, i que segur s’alegraran de poder contemplar-ho ara, una vegada recuperat.

Hem d’estar molt contents i agraïts amb tots els qui han intervingut en esta tasca de recuperació del llenç de la Mare de Déu de la Misericòrdia, una peça que forma part del nostre patrimoni religiós; amb les persones que de forma altruista i per amor i fidelitat a la seua Parròquia es van preocupar per salvar el llenç; amb les que han assumit les despeses de neteja i reparació, de la construcció del nou bastidor; i amb l’empresa que de forma desinteressada ha sufragat les despeses del marc i els treballs d’ emmarcat.

A tots ells MOLTES GRÀCIES, perquè els seus esforços i treball, la seua aportació econòmica i desinteressada, redunda en benefici del nostre poble i de tots nosaltres.

BIBLIOGRAFÍA

Aleluya, full parroquial de Banyeres de Mariola, nº 2085, del 30 de desembre de 2013 al 5 de gener de 2014. Rvd. D. Ricardo Díaz de Rábago Verdeguer.

Iglesia Parroquial de Banyeres de Mariola, Quaderns d’estudis locals, nº 2, Associació Cultural Font Bona. 2004.

Pàgina web de la Confraria de Sant Jordi de Banyeres de Mariola: ww.csantjordi.es.