Festa Major, ¿fixa o mòbil?


Revista Barcella Nº 62 – Vicent Berenguer

Descarregar document

Quan ha sorgit la proposta de celebrar determinades festes en una data fixa, a l’entorn del cap de setmana, la controvèrsia es genera amb vehemència – com ara a Banyeres de Mariola -, arguments per a mantindre-les com sempre i arguments per a canviar-les en trobarem sempre. D’entrada, jo m’incline per considerar que canviar no és cap pèrdua pel que fa a l’emoció i la devoció, exemples no en falten. Hi ha, d’altra, festivitats que han desaparegut o davallat per unes causes o altres, crec que sobretot és perquè han perdut atractiu davant d’altres festivitats que han guanyat més interès.

Coneixem el cas de les Falles de la ciutat de València, actualment tenen una potencia excepcional, potser també preocupant, però la seua transformació moderna prové de final del segle XIX pel fet que l’Ajuntament reprimeix el Carnaval i el personal s’aboca de ple a la festa falleril. Per a les classes benestants valencianes el Carnaval provocava un guirigall que consideraven de poc gust i, així, el van arrasar totalment fins que als anys setanta comença la reviscolada actual. Cal veure al Museu de Ceràmica de València un quadre esplèndid i molt gràfic d’Ignasi Pinazo, «Vesprada de carnaval a l’Albereda» (1889) el qual és un testimoni impagable de què significaven aquells carnavals. Les classes populars els celebraven al carrer i allò no agradava gens al govern municipal. Els venecians com que el celebren als palaus han tingut una història diferent, controlada.

Esmente tot açò perquè sembla que una festa decau més per competència amb una altra celebració que no per les dates. El Corpus, tret de Toledo, ha passat de dijous a diumenge i no ha per¬dut gens d’esplendor. La festa de Sant Vicent Ferrer els valencians sabem que no es celebra el dia 5 d’abril, sinó huit dies després de Pasqua, el dilluns, precisament, no coincidirà mai amb la Set¬mana Santa, tot un patró de la ciutat i el Regne de Valencia, data fixa.

FOTOGRAFIA
Vesprada de Carnaval a l’Albereda, I. Pinazo.

Pel que fa a Banyeres, hi ha el cas de la festivitat de la patrona, Santa María Magdalena, la Malena, que representa una festa entranyable tot i la discreció dels actes, lluny de la massificació santjordiera. Passar la celebració del 22 de juliol al tercer cap de setmana va ser un encert, sense discussió. Ara, la controvèrsia per a canviar les dates de les Festes de Sant Jordi prové, d’una part, de canvis de mentalitat i costums de vida que qüestionen el calendari tradicional de quatre dies de festa, més la vespra. El veïnat no està circumscrit al municipi, hi ha prou gent que viu o treballa fora del poble i l’alternativa del canvi és lògica. Son unes festes que conformades essencialment pels festers, els familiars i el veïnat, no estan organitzades com un esdeveniment turístic que dura personal de fora a dor¬mir i menjar, crec que l’economia local va per altres camins. La festa de moros i cristians de Banyeres és una festa bàsicament endogàmica, tot i que acudisquen forasters el Dia de l’Entrada. És normal que s´haja generat aquesta possibilitat d’una adaptació al cap de setmana, sortejant de tant en tant la Pasqua.

«M’INCLINE PER CON¬SIDERAR QUE CANVIAR NO ÉS CAP PÉRDUA PEL QUE FA A L’EMOCIÓ I LA DEVOCIÓ, EXEMPLES NO EN FALTEN»

En països de tradició cristiana sembla que es manté molta fidelitat al dia tradicional, és el cas de França, Itàlia, Alemanya, també Rússia, entre altres. Però cal remarcar que el Nadal, el Carnaval i la Pasqua tenen l’avantatge que son internacionals, universals!, no és possible entrar en cap controvèrsia quan tot el món es desplaça, on siga que visca o treballe. No poden competir les festes locals amb aquestes grans festivitats que ho tenen tot a favor, mobilitzen i fan sucumbir tot el planeta, sense remei, es mire per on es mire.

En una altra banda tenim els anglosaxons, amb un sentit pràctic que no hi exclou perdre ni un pèsol de tradicions, cerimònies i guirigalls. Els britànics tenen unes quantes festes fixades els dilluns, gratament. I als Estats Units dels deu dies festius nacionals, n’hi ha sis fixats els dilluns: Dia de Martin Luther King (tercer dilluns de gener); Dia dels Presidents (ter¬cer dilluns de febrer); Memorial Day/Dia dels Caiguts per la Pàtria (últim dilluns de maig); Dia del Treball (primer dilluns de setembre); Dia de Cristòfol Colom (segon dilluns d’octubre); Dia d’Acció de Gràcies (quart dijous de novembre). Nadal i Cap d’Any, quan cauen; el 4 de juliol, el Dia de la Independència; del Halloween (Nit Santa o Vespra de Tots Sants) com que és universal, don ‘t worry.

Aquest aspecte dels ianquis té una lògica. En el nostre àmbit serem incapaços de considerar aquestes coses, però sí d’engolir tot l’estil de vida que implanta el món anglosaxó, veurem com acabem. Però amb la potencia que tenen unes festes com les de moros i cristians, el calendari fix és probable que redunde positivament, ja que afecten substancialment la població que les viu i les fa, i com que estan en un context local, ens hem d’enfrontar a ritmes generals de vida i treball que van en altres direccions. No és poc, a mes, que a l´abril trobem la concurrència de les Falles, el Carnaval i la Pasqua. És a dir, no sobra fer aquestes consideracions sobre la festa santjordiana, moroicristiana.