Ricardo Díaz de Rábago y Verdeguer
Fa tres anys en vaig proposar escriure sobre Sant Jordi, recopilar dades, notes, estudis, escrits, fets…a fi d’aportar un millor coneixement del nostre Patró, la seua importància més enllà del nostre poble i les nostre terres, i quin millor lloc que el programa de festes al nostre Patró.
L’ordre ha sigut, fins el dia de hui, el següent:
-Era necessari i convenient començar per la seua història, tantes vegades qüestionada, per la seua historicitat, amb els nous descobriments arqueològics, els estudis mes recents, amb el fi de no quedar-nos amb les poques línies que li dedica el martirologi, i deixant de costat el nombrosos escrits sobre el sant i el seu martiri que hui no suporten una crítica seriosa, a fi de consolidar una de les figures mes importants al llarg del món i de la historia. Amb el títol, El nostre Patró Sant Jordi.
– Després, com no, la seua universalitat. Impressionant! Amb el títol El nostre Patró Sant Jordi. Universalitat de Sant Jordi.
– I en tercer lloc un element distintiu i significatiu, el drac. Una lectura correcta de la “llegenda”, “coses que deuen llegir-se”. (El nostre Patró Sant Jordi i) El drac.
És clar que no hem esgotat la figura de Sant Jordi, tan sols hem iniciat un camí ric i variat. Sols hem esmentat tres punts.
Pense, que abans de seguir amb altres qüestions referents a Sant Jordi és molt convenient apropar esta figura a la nostra historia, a la nostra realitat, al nostre món.
Deixem, dons, per una altre moment, l’omnipresència de S. Jordi a Orient. Com a botó de mostra sols dir que a Betlem, el poble de Jesús, hi ha més imatges i relleus de S. Jordi a las façanes i cases, i a la mateixa basílica de Betlem, que de Jesús.
Quan un es troba les següents afirmacions que serveixen de capsalera a títols de llibres, articles i escrits com els següents: “Estendard d‘Europa”; “El més bell resó”; “Segell d’identitat”; “Simfonia europea”; “Harmonia mediterrània”; “Tornada galaica”; “Fanfàrria britànica”; “Albada boreal”; “Romança ibèrica”… tots ells referents a S. Jordi, ja estan anunciant la importància de S. Jordi a Europa.
Comencem, dons, amb un petit joc d’aproximació des de l’espai a la terra, al planeta blau. Anem apropant-nos, poc a poc: els oceans, els continents, Europa, les seues nacions, viles, pobles, llocs… i quedem plenament sorpresos per la impressionant presència de S. Jordi:
A Itàlia hi ha 24 poblacions, amb municipi propi i església parroquial amb el nom de San Giorgio; mes 45 nuclis urbans.78 viles franceses amb el topònim Sant-Gerogs. A Eslovènia molts pobles: Setjur. Sveti-Jurg, Jurjevo. A Dinamarca, Sankt Jorgen o Sankt Geoerge’s. Impressionant la Rússia “jordiana”: Georgijeves, Georgi Dez, Georgijerce… Anglaterra, Alemanya…
Espanya, Aragó, Catalunya i València mereixen un lloc a part. Catalunya té mes de 47 llocs amb culte a S. Jordi. A Galícia hi há mes poblats amb el nom S. Jorge que sant Santiago, S. Jaime.
Si seguírem país per país, a Europa el llistat seria interminable.
Però seguim apropant-nos. Què observem? Banderes de nacions i països, porten la creu de Sant Jordi: Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Suècia, Suïssa, Gran Bretanya, Anglaterra, Regne d’Itàlia, Irlanda del Nord, Normadia, Gal-les, Cornualla, Sardenya… i no sols països, també institucions: Les ordres militars de Templers, Hospitalers, Sant Llàcer, Tectònic…
A més a més, no solament als llocs, sino també al símbols, a les persones i al seu compromís vital. És molt notable el nombre d’ordres militars, dels mes diversos països, que comparteixen el patronatge o el blasó de Sant Jordi.
Pense que és suficient el què hem ressenyat per poder iniciar una reflexió seriosa sobre Sant Jordi i Europa, no sols com un personatge famós, un gran màrtir cristià, un sant. Es molt més: Un estendard, un segell d’identitat, el mes bell blasó. Ha segut un model, un estil de ser i viure, un ideal a aconseguir . Si! Així ha segut a la història d’Europa!
Després d’estes constatacions donem una ullada a la història.
S. Jordi es martiritzat en temps de l’Emperador Dioclecià, el 303.
La Pau de Constantí, amb l’Edicte de Milà, el 313, marca una fita important al continent europeu. Hi ha llibertat de consciència i de culte. El cristianisme ja no es perseguit. Sta. Elena, la mare de l’emperador, jugarà un paper important. Amb l’emperador Teodosi, per l’Edicte de Tesalònica, tot l’imperi és “oficialment cristià”.
Estem parlant de l’Imperi Romà, d’una unitat de pobles, que abarca tota la mediterrània, nord d’Àfrica, Pròxim Orient i Turquia. Es dirà “l’imperi cristià”. Realitat que, al córrer dels anys, es desmembrarà conrventin-se en un somni aconseguir: fer realitat de nou la unitat dels pobles; el que es denominarà “El somni de l’Imperi”.
En aquesta important fita històrica, la Pau de Constantí, el culte a Sant Jordi va trobar una gran acollida a Egipte, arribant fins a Etiòpia (40 esglésies i tres monestirs li ven ser dedicats). De forma molt especial a la regió de Palestina, a la ciutat de Lyda, que conservava la tomba del màrtir.
L’oportuna descoberta de la “vera creu” per l’Emperadriu Elena, mare de Constantí, va fer de l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem el centre inexcusable del pelegrinatge del món cristià. I la visita obligada a la tomba de Sant Jordi formava part del circuit: Arsuf (actual Tel-Arhar: Tel-Aviv), Lyda (Lod) i Asad. Comença la història de Sant Jordi a Europa.
Amb la invasió dels pobles del nord Roma es saquejada. Amb l’aparició de l’Islam i la seva expansió, es produeix una total disgregació i un enfrontament de dos formes de ser, viure i creure.
Amb esta realitat tan distinta, una fita important en la recuperació del somni de l’imperi, de la unitat dels pobles serà Carlomany (768-814), i en concret, el dia de Nadal de l’any 800: el Papa li entrega la corona d’emperador. El nou imperi vol ser hereu de l’antic imperi, ampliat al nord, però amb una forta manca pel sud i l’est, nord d’Àfrica i Orient. Però amb la persistència d’un ideal d’unitat i de pau.
Invasions i guerres ens porten cap a la frustració del mil•leni. Superat aquest, Europa torna a respirar. Dos fronts marquen el nou moviment: les croades i l’islam. Són els simptomes d’una Europa que eix del feudalisme i recupera el sentit imperial que Carlomany havia assajat poc abans del mil-leni.
En tot aquest entramat, esta xarxa, la figura del cavaller, la defensa i testimoni de la fe en Jesucrist, la lluita contra el mal, la protecció del més dèbil, fan de S. Jordi un estendard, un blasó, un model.
Tots els croats europeus l’invoquen. Venen de Jerusalem impressionats. Saladí havia devastat el sepulcre de Sant Jordi a Lyda. Allí, abans d’atacar Jerusalem, es concentraven els croats.
Els musulmans, en envair terres cristianes tenen respecte i gran temença al cavaller del cavall blánc, al “Gran Wali”, S. Jordi. Sota la creu vermella del sant i al crit del seu nom lluitaven els cristians.
Tots estos segles de conquesta del bé, d’esforç d’unitat, de donació i entrega, de treball en defensa del feble, la creença ferma d’un món millor, la unitat, i en aquest cas, de la mateixa fe, la cavallerositat, el compromís total per un bé comú… tot això troba en Sant Jordi, l’home lliure per excel•lència i sense cap interès personal, un segell d’identitat.
I com no, sommiar en un món millor i més just; i quin millor somni que la llegenda del Sant.
Així podem comprendre tot el que hem exposat a l’inici. No ha segut casual. Ha segut una realitat que ha anat forjant-se al llarg dels segles.
Persones, institucions, pobles, nacions.. han volgut tenir a Sant Jordi con a signe d’identitat, que al mateix temps ens uneix i agermana. Realitat que es fa present en altres aspectes de la vida social i personal, al mon de l’art: pintura, escultura; literatura… al més íntim de la vivència religiosa.
Aquesta és la nostra història. Però no acaben esta reflexió sense mirar el present inclòs el futur.
Passades les dos guerres mundials (una experiència molt dura per a els pobles d’Europa) regada amb sang de milions de persones, s’inicia de nou la consciència d’Europa. De nou una Europa en pau, oberta, unida, variada. I diuen molts que la figura de Sant Jordi dissenya el mapa d’una Europa ampliada.
Diuen i escriuen: “que els europeus no renunciaran mai a les conquestes socials que ennobleixen la nostra cultura i civilització i que la figura de Sant Jordi va ajudar a edificar” “La germanor i el bé social que cal defensar. Una Europa solidària” “Un home lliure més enllà de la materialitat, al seu interior…”
“Hi ha una ètica europea, una lluita per la felicitat, una lluita contra el drac a favor del be. Una ètica, finalment, heroïca. Caldria lluitar amb grans dificultats. Caldria combatre contra la inerta resistència on encara no arribat l’esperit renovador de l’europeisme”. “Caldria lluitar contra els nostres defectes, que són molts, alguns greus” “Europa haurà de combatre el drac per recobrar la identitat” . No són paraules meves.
“Sense un sentit de consciència col•lectiva no es mobilitza un continent. I la història demostra que això succeeix quan, en sintonia amb els temps, emblemes reconeguts per tots mobilitzen pobles per un objectiu. La popular figura de Sant Jordi n’és, indubtablement, un del més destacats”.
“En un anàlisi detallada dels signes que la moderna Unió Europea pot esgrimir per construir la seva identitat comuna, destaca Sant Jordi”.
”Tots els europeus sense diferència de creences, l’accepten, el coneixen i li tenen simpatia. Al mon musulmà és venerat. El seu significat és ple de possibilitats. El seu alè cavalleresc és ajustadament europeu”.
Així escriuen hui, arribant a proposar el 23 d’abril la diada primaveral comuna europea, diada de Sant Jordi, una festa que unís les gents plurinacionals del Vell Continent i la Mediterrània amb una mateixa empresa. “Que fos ocasió de contacte, intercanvi, dialeg. Que passant per cada ciutat acordés un fraternal concert europeu”.
No se si he aconseguit explicar i exposar l’imprtancia de S. Jordi a Europa i la seva unió (la veritat es que ho he intentat) I quedara clar que ho ha segut al llarg de l’historia, que ho es al present i pot ser també al futur. Esperem que siga aixina.
¡Vitol al Patró Sant Jordi!
