Banyeres i les danses: Una mirada retrospectiva


Josep Sempere i Castelló. Diplomat en Magisteri i Llicenciat en Psicopedagogia

Descarregar document

EI ball és una manifestació artística dels humans que ha estat present sempre al llarg de la historia. Cada lloc ha anat configurant uns balls i uns passos o moviments del cos, unes músiques i melodies diferents entre ells. A les comarques valencianes trobem, pràcticament en totes, l’existència de les danses (o ball de plaça o carrer) i diversos balls populars (la jota, l’u, el fandango o les seguidilles).

Banyeres de Mariola, a l’igual que altres poblacions valencia¬nes, també té les seues danses i els seus balls populars. Aquests son els que ens caracteritzen com a poble, i s’han transmès de generació en generació fins arribar, amb moltes dificultats, a l’actualitat.

El següent recull d’informació intenta recordar quin paper desenvolupaven les danses, en la societat banyerina, des de fináls del segle XIX fins passada la década dels 60 del següent segle.

Caldrà, aleshores, fer un aclariment respecte del concepte i terme que les denomina, parlar de les seues característiques i, després, fer un seguiment sobre la documentació escrita que les reflecteix al nostre poble. Al final, s’inclou una valoració sobre l’evolució i el present.

.- Les danses: concepte i terminología.

Les danses o balls de plaça son un conjunt de balls que, amb di¬versos rituals i formes d’interpretar-se, segons la localitat, trobem inclosos en moltes festes de les nostres comarques.

Cal dir que la paraula danses no es refereix a una exhibició de balls feta per un grup “professional”. Les danses son els balls que normalment s’executen voltant una plaça o al llarg d’un carrer, on la participació és oberta i normalment massiva, tant en sentit actiu -músics i balladors- com en sentit passiu -espectadors-.

Fonamentalment a inicis dels anys 80 del segle passat, comença a escampar-se una nova denominado per a aquest ball col•lectiu: la “dansà” popular.

Aquest nom és incorrecte tant ortogràficament com etnográfi¬ca. L’escriptura i pronuncia normativa seria dansada, pero tampoc eixe és el cas. “Dansà”, molt utilitzada en els últims anys, és una denominació deguda més a la intervenció folklorista, com apunta Vicent Torrent, que a la veu purament popular, ja que el nom pel qual es coneixia a Banyeres era “les danses”.

La gent major del poble sempre parlen de ballar les danses (referint-se al que ara mal s’anomena “dansà”), i no coneixen altra paraula per anomenar aquest ball. A més, son moltes les publicacions que recolzen el terme “danses” a les comarques de la nostra zona. A altres comarques valencianes, l’ erròniament dita “dansà”, es coneix amb diversos noms concrets com ara: “ball pla”, “danses”, “ball de carrer”, “dansa” (que no dansà), “ball de plaça”, etc.

Per tant, a Banyeres de Mariola, hem d’apostar per la deno¬minació “les danses” per a aquest ball col•lectiu, com ho indica la cançoneta: “A ballar les danses al carrer major, i un plat de tomates pal senyor retor”.

.- Les danses: característiques.

Fermín Pardo al seu estudi “Balls de carrer o plaça a les comar¬ques valencianes” assenyala que les danses, com a balls rituals, tenen cinc característiques:

1a.- Tenien una finalitat definida: acció de gràcies davant de perills d’epidèmies, per collites, adoració o reverencia a la divinitat, petició, lloança, etc. Les danses están relacionades íntimament amb les festes en honor a sants i verges. A Banyeres han estat lligades a sant Jordi, i després a santa Maria Magdalena.

2a.- Tenen unes figures i combinacions particulars (en parella, en quadre…). Hi ha un recorregut marcat, al voltant d’una plaça o al llarg d’un carrer, formant una comitiva compacta i organitzada que s’encapçala i es tanca amb parelles destacades: cap de dansa, majorals, començadors, cua, etc. Al nostre poble hi ha constancia que existien les figures dels caps de dansa i la cua.

3a.- El ball té unes normes mínimes (d’inici, de desenvolupament, el pas pla…) que es combinen amb uns moviments lliures (les passades o mudances). Malgrat haver-se perdut al nostre po¬ble, constitueix tot un ritual la iniciació de les danses a través dels caps, així com la situació dels balladors en la comitiva. A la majoria de pobles, l’ordre s’estableix per edat, de les dones més majors a les xiquetes. A altres poblacions ve donat pels anys de participació a les danses: primer, les casades, de les que més anys han ballat a les que menys; després, les fadrines igualment ordenades. En el següent apartat, es troba la transcripció d’un text que indica que, a Banyeres, eixien primer les casades I després les fadrines, però no se sap si dins d’aquesta separació també tenien algun ordre.

4a.- Té importancia en totes les danses rituals la indumentària per la qual s’identifiquen els dansadors -a l’igual que els vestits a les comparses-. A més dansar, i fer-ho vestits a l’antiga, desenvolupa un sentiment de pertinença al poble dins la festa.

5a.- S’organitzen en unes dates concretes dins de l’any, normalment dins de festes destacades.
Malgrat estar fixades al calendari per ser ballades tots els anys, les danses no sempre han gaudit de vigencia. La Guerra Civil (1936-1939) va ser un punt important en la presencia dels balls de plaça. A la majoria de poblacions es deixaren de ballar: en alguns llocs -com Banyeres-, només durant la guerra; i en la majoria durant molts anys més. A partir d’ací les danses han estat, segons períodes, apareixent i desapareixent.

.- Les danses: documentació escrita en programes de festes.

Dins d’aquest apartat es reprodueixen els textos que fan referencia a l’existència de les danses al poble de Banyeres de Mariola. Pri¬mer, unes al•lusions a un programa de la Malena i, seguidament, un estudi exhaustiu de tots els llibrets de festa de sant Jordi trobats, des de finals del s. XIX fins a passada la dècada dels 60 del s. XX.

a) Transcripció del programa “Festes i fira de santa Maria Magda¬lena”, juliol 2000.

A l’apartat “Conversa amb”, quan se li pregunta a José María Ferre, el “tio Talo”, per la presencia de les danses en la Malena, contesta: «[…] Per altra banda, les danses tampoc tenien molta tradició [a la Malena]; es feien l’últim dia de les festes de moros i cristians per la vesprada».

Al mateix programa, a l’article de Jaume Silvestre Molina “Apunte sobre la dansà de Banyeres de Mariola”, diu: «La dansà en Banye¬res es ballava el 25 d’abril, en les festes de santa Maria Magdalena i per la Reliquia, encara que s’ignoren les dates degut a la seua antiguitat.

Les primeres dades corresponen als anys 1907 i 1908, segons el testimoni de Na Milagros Picó Crespo que conta que per aquells anys es ballava el 25 d’abril després del ball de banderes (ja que eixos anys el nombre de festers i, per tant, el de comparses era me¬nor) completant el dia; aquests balls i cançons populars seguirien dies després, corresponent-se amb l’actual octavari de sant Jordi».

Al mateix article, se citen també tres fets puntuals relacionats amb les danses, ja en la segona meitat del s. XX. En primer lloc, trobem les danses que van organitzar la comparsa de Maseros l’any 1963 per sant Isidre. El segon, l’any 1981, en les festes del 4t i 8é Sector on es tornen a ballar amb el suport de Miquel Paya i José María “ el cardaor”. I el tercer, l’any 1985, on l’alumnat del C. P. Alfon¬so Iniesta participa al programa Música a l’escola, de la Conselleria de Cultura, ballant les danses a València, sota la direcció de Jaume Silvestre Vañó i els mestres Antonio Mataix i Isabel Francés.

b) Transcripció dels Programes de testes de moros i cristians a sant Jordi màrtir.

Son setze les referències a les danses que apareixen als llibrets de festa, des de l’any 1891 fins a l’any 1969. Els noms que s’utilitzen son danses i/o balls a l’estil del país, és a dir, de la nostra terra. Totes elles es detallen a continuació:

1.- Any 1891 (anterior a aquesta data no he pogut localitzar cap llibret). Dia 25 d’abril: “Por la tarde, noche y día siguiente magnífi¬cos bailes al estilo del país”.
2.-Any 1905. Aquest any, les festes es van celebrar del 23 al 26 d’abril. Els actes de l’últim dia acaben amb: “Por la tarde bailes popu¬lares en la plaza Mayor. Por la noche danzas y elevación de globos”.

3.-Any 1909. Al programa de festes de l’any 1997, Rafael Doménech Domínguez, dins del seu article “Banyeres de Mariola y sus fiestas de moros y cristianos”, comenta el programa de 1909. Quan parla de l’últim dia de festes, acaba dient: “Por la noche danzas”.

4.- Any 1912. Dia 25: “A las tres de la tarde, bailes populares en la Plaza Mayor. A las nueve de la noche danzas dándose por terminadas las fiestas”.

5.- Any 1913. Dia 25 d’abril: “A las tres de la tarde y nueve de la noche, danzas y bailes populares dándose por terminadas las fiestas”.

6.- Any 1924. Dia 25 d’abril: “Por la tarde, bailes populares [en gran] en la plaza Mayor. Por la noche, danzas [mes gran encara]. 26 y 27 bailes populares, dándose por terminadas las fiestas”.

7.- Any 1927. Programa de solemnes fiestas de la proclamación canónica de san Jorge mártir, el 2, 3 i 4 de setembre. Després de parlar dels actes del dia 4, explica: “En los días siguientes por la noche danzas y bailes al estilo del país”.

8.- Any 1929. Día 25 d’abrll: “Por la tarde y noche, bailes popu¬lares en la plaza Mayor. A continuación gran función de teatro”.

9.- Any 1935. Dies 26 I 27 d’abrll: “danzas y bailes populares dándose por terminadas las fiestas”.

10.- Any 1940. Día 25 d’abril: “A las diez de la noche, en la plaza del Caudillo, danzas y bailes populares. Para dar mayor esplendor a este acto, todas las parejas que tomen parte, vestirán el traje típico que para este acto se requiere”. A mes, també apareix al programa els caps de dansa i la cua: “Danzas. Cabeza de danza: Dolores Calabuig Belda; Cola: Lolita Navarro Calabuig; Cabeza: José Gisbert; Cola: Francisco Belda”.

11.- Any 1946. Dies 26 i 27 d’abrll: “Danzas populares al estilo del país, pudiendo tomar parte en ellas también los niños”.

12.- Any 1949. “Del 26 de abril al 1° de mayo: se celebrarán en la plaza del Caudillo danzas típicas”.

13.- Any 1950. “Del 26 de abril al 3 de mayo: se celebrarán en la plaza del Caudillo danzas típicas”.

14.- Any 1951. “Días del 26 al 29. Se celebrarán en la plaza del Caudillo danzas típicas”.

15.- Any 1963. “Días 26 y 27 de abril: danzas populares en la plaza del Caudillo”.
16.- Any 1969. Aquest any l’ajuntament va convocar el II Concurs Literari. El premi extraordinari va ser concedit a Juan Antonio Calabuig Ferre, pel seu article “Pinceladas históricas sobre Bañeres”. Aquest treball constava de dues parts: la primera, d’investigació documental i, la segona, de testimoni viu, ja que explicava el que la gent major li havia contat. Els seus informants van ser José Berenguer, el “tio Pepe de Perolit”, que en aquell any ja rondava els 90 anys, i Antonio Pastor, el “tio Toni de la Tahona”, que ja passava els 80. Dels balls, l’article diu: “Les danses: el cap y la cúa. Éstas que, tras muchos años de apartamiento, han resurgido con gran ímpetu de poco tiempo a esta parte, cobraban importante papel en la fiesta, de la que constituían un epílogo, su broche de oro, pues el día del Despojo se bailaban por la tarde y por la noche. Ambos bandos desempeñaban un papel especial en la popular pieza “el cap i la cua” [les danses]. Los cristianos buscaban el “cap”, una pareja a elegir de entre los hombres y mujeres casados, los cuales iniciaban la danza. Los moros, por su parte, escogían de entre los solteros dos representantes, masculino y femenino, claro está. Y
entre el “cap”y la “cua”, que surgía en último lugar, aparecían en la pista varías parejas, hasta treinta o cuarenta incluso.

Todos los danzantes estaban revestidos de los tradicionales atuendos de labrador. Ellas -nos detallaba la esposa del tío Toni -llevaban refajos de lana con rayas y puntillas; la falda era roja y asimismo con puntillas, y sobre ella un delantalito negro, pequeño y con lentejuelas, apareciendo anudado en la cabeza un pañuelo de manila [açó del mocador al cap no queda molt clar]. Las jotas, seguidillas o fandangos eran seguidos con grandísima expecta¬ción, a la que se sumaba una aguda crítica, pues los asistentes, además de grandes aficionados, eran unos superentendidos. Du¬rante el resto del año tan sólo actuaban públicamente en tres o cuatro ocasiones. Lo cual no era óbice para una intervención más frecuente, pero ya a título particular, en las casas”.

Amés, no sols a Banyeres han estat lligades les danses amb el moros I cristians. Actualment, encara es ballen les danses vinculades a aqüestes festes en poblaclons veïnes, com Onil i Benelxama. Al Costumari Cátala, en el dia 23 d’abril parla de les festes d’Alcoi (també parla de Banyeres pero només de passada). Després de parlar de guerres I ambaixades a la veïna ciutat, apunta: “Una part també important la constituía la dansa, que mal no pot mancar en cap festa major i que, en la de moltes poblacions, constitueix la nota mes típica. La dansa era feta al vespre i a voltes durava tant que arribava fins a la matinada. Els ballaires lluïen el bo i millor de llurs robes i adreços, que guardaven tot l’any en caixes i canteranos i que només sortien a lluir els dies de solemnitat. Abans de la dan¬sa, es feia una passada especial, per tal de recollir les balladores, que eren menades al ball al so d’una tonada especial ben típica. La dansa es feia a la llum d’una foguera, o de teia que cremava al cim d’un alt cremaller o fester de ferro, el qual era dreçat enmig de la plaça i deixat a cura d’un fogainer, que s’encarregava d’afegir-hi llenya i de forfollar i espavilar el foc amb un alt forroll o escontier”.

Acaba ací el recorregut per la documentació trobada que indica que, fins passada la meitat del s. XX, Banyeres va ser un poble ballador.

.- Les danses: evolució.
Les danses, o ball de plaça, han anat evolucionant al llarg del temps. Segons Josep Antoni Collado hi ha una serie de factors d’evolució. Pero, desgraciadament, evolució no sempre significa progrés, a vegades és regressió i readaptació a noves situacions. En el cas de Banyeres de Mariola quasi podríem dir que eixos fac¬tors han influït negativament.

Un primer factor és la reducció de les ocasions en què es ballaven al llarg de l’any, tant en quantitat de dies com en la durada del ball. A Callosa d’en Sarria hi ha tres dies de danses per sant Jaume, i ballen des de les dotze de la nit fins a les dos de la matinada; a Bocairent es fan cinc nits de danses per sant Agustí, amb vora dues hores diàries; i a Banyeres es van arribar a fer huit dies de danses l’any 1950. Pero… qué passa ara ací? Actualment, a les festes de la Malena del nostre poble, només hi ha un únic dia, amb tres quarts d’hora amb molta sort. Si es redueixen les situacions de ball tradicional, la gent perd oportunitats de dansar i l´ interès.

Un altre factor és l’adaptació que han sofert els balls al ritme industrial, amb la intenció de fer-los coincidir amb vacances, per¬qué puga participar mes gent. Pero aquestos canvis poden produir efectes contraris i desnaturalitzar les danses, al llevar-les del seu calendari tradicional.

També ha influït en molts pobles el trasllat de la data de les dan¬ses, a fi d’evitar la coincidencia amb altres festes que “absorbeixen” la dedicado del poblé, com ara els moros i cristians. A Banyeres de Mariola les danses tancaven les festes de sant Jordi (com hem vist a l’apartat anterior), que son la festa “gran” de la població. Des de fa dècades, s’intenta que formen part de les festes de la Malena.

L’evolució també ha afectat la música. Així, molts pobles, per manca de dolçainers, han fet servir les bandes de música. Al nostre poble es va arribar a utilitzar el clarinet o el requinto com a substitut de la dolçaina. Actualment, es poden tornar a bailar amb el so ori¬ginal del tabal i la xirimita.

Per últim, el pas del temps ha fet que les danses passen, de ser una forma de relació entre el veïnat -i abans, especialment, entre els joves (eren com les discoteques i els pubs de l’època) -, a tenir ara un valor testimonial, simplement per mantenir una tradició. D’altra banda, Bernat Capó, al Costumari Valencia, acaba l’apartat de danses amb el següent comentan: “Les danses van perdent-se i amb això es perd també el costum de dansar al carrer, espectacle que sols podem veure en ocasió de les festes majors d’algun poblé. I no sempre, perqué la gent jove no está per la tasca de xuclar arrels”.

Fins fa unes dècades als pobles ballava tot el món: majors, joves, homes, dones, fadrins, casats… Ara la realitat ens mostra una altra situació. El nombre d’homes balladors és molt reduït. Desgraciadament huí en dia, els homes no consideren la dansa i el ball com a activitats pròpies masculines. Per això, cada vegada hi ha menys balladors i mes parelles de dones -una llàstima—. Tam¬bé, a la majoria dels pobles només ballen “grups de danses”, amb escassa participació dels paisans. De tot açò, Banyeres ha sigut un clar exemple.

Potser la unió de tots aquestos factors amb l’escassa dedica¬ció, per part dels banyerins i banyerines, a qualsevol cosa que no comporte una recompensa económica, pot donar alguna explicació a la situado de les danses (tot i que, en els darrers anys, pareix que hi haja un nou impuls).

.- Les danses: conclusions.

Al nostre poble, i també a altres, les danses arriben al s. XXI amb un peu a la tomba. Les situacions socials, lúdiques i festives que les feien possibles han desaparegut per diversos motius pero, potser, ha pesat molt el trencament generacional en la transmissió d’aquesta part de la cultura popular. L’aprenentatge espontani a les places i carrers va desaparèixer fa temps i només els “grups de danses” van quedar habilitats per a aquesta comesa.

Però, malauradament, aquesta no ha sigut una faena fácil en els últims cinquanta anys. L’error dels grups va estar en la dedi¬cació exclusiva a l’exhibició metódica i sistemática de les peces als escenaris, en compte d’ensenyar i animar al poble a ballar a l’antiga a places i carrers.

Als anys 40 (del segle passat), a Banyeres, les parelles ballaven les danses de manera totalment lliure. És a dir, cada parella feia unes passades. I és mes, la dona era qui marcava la passada, sense dir res. L’home havia de ser bon ballador i seguir-la.

Totalment oposat a això, els grups de Coros y Danzas de la Sección Femenina van Incorporar rigidesa, uniformitat i control, mitjançant les coreografies, i van acabar així amb la riquesa del ball lliure. De fet, huí en dia, la gent té interioritzada aquesta forma mes nova (tots ¡gualets) i arriba a trobar “lletja” la manera antiga.

No obstant això, els grups de danses locáls (en el nostre cas: Cors i Danses La Magdalena, L’Ombria i Aires de Mariola) han sigut els encarregats de fer que no caigueren en l’oblit. Malgrat haver ajudat a llevar-li naturalitat i espontaneïtat, sense els grups de danses potser no haguera arribat res als nostres dies i, per tant, cal reconèixer i agrair el seu treball de conservació. Perquè han tingut una tasca difícil i amb poc suport. En el cas de les danses de plaça, han tingut poca participació de la resta del poble, ja que son obertes i podria haver participat qualsevol; així com una falta d’homes balladors i de públic, malgrat tractar-se d’espectacles gratuïts. El desinterés social general pel món del folklore és evident.

Pero, pel contrari, en els darrers cinc anys, el nostre poble i les nostres danses están vivint un cert renaixement. Dos fets han in¬fluït En primer lloc, el taller de danses que va començar l’any 2005 el grup Aires de Mariola, baix la presidencia de Sonia Beneyto, mitjançant el Casal de la Joventut de Banyeres, amb l’únic objectiu d’augmentar la quantitat de gent que ballara les danses a la plaça. Aquest taller, que va començar amb cinc alumnes, continua impartint-se amb mes de quaranta persones (de mitjana edat) que es reuneixen per aprendre a dansar.

El segon fet és l’Aplec de danses dels pobles de la Mariola. Aquesta trobada anual i itinerant, des que es va celebrar al nostre poble, l’any 2008, ha despertat l´interès d’un xicotet sector de la població banyerina. A mes, está oferint una ocasió mes d’eixir a ballar les danses al llarg de l’any.

Aquest xicotet renaixement encara necessita mes gent que vulga aprendre-les, ballar-les a la plaça i, el mes important, sentir-les seues. I sobretot, per garantir la continuïtat cal un factor impor¬tant: la joventut. És menester eixir tots i totes a ballar, amb vestit tradicional o de paisà. Els majors, perquè tenen moltes coses que ensenyar, i els joves, perqué ho han de fer seu. La societat va¬lenciana, i la banyerina en particular, s’ha de posar mans a l’obra perqué aquesta heretat no s’esvanisca.

Les danses de carrer son el nostre ball, que ens identifiquen com a valencians (perqué es ballen arreu de tot el País Valencià) i com a poblé (perqué Banyeres també té el seu estil).

BIBLIOGRAFIA

– Amades, Joan (1950), Costumari Cátala. “El curs de l’any”, Edicions 62, Barcelona,. 1982.

– Capo, Bernat, “Costumari Valencià – 2: Coses de poble”, Institut de Cultura Juan Gil – Albert, Alacant, 1994.

– DD.M., “Festes d’estiu: Calendari General de festes de la Comunitat Valenciana”, Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1995.

– PD.ÁA., “Les Danses a la Vall d’ Albaida”. Fonoteca de Materials. Vol. XXIV, Generalitat Valenciana – Conselleria de Cultura, 1994. .

– “Gran Enciclopèdia Catalana”, Barcelona, 1978.

– “Programa de festes i Fira de santa María Magdalena”, Banyeres de Mariola, 2000.

– “Programa de festes de moros i cristians a sant Jordi mártir, Banyeres de Mariola”,
1891,1905,1913, 1924,1927,1929,1935,1940,1946,1949,1950, 1951,1963,
1969,1997.

– Torrent, Vicent, “La música popular”, Edicions Alfons el Magnànim, Valencia, 1990.