Joan Navarro i Luna (Palloc)
Seria molt poca cosa si, en recordar el nostre Banyeres no valoràrem les nostres festes de moros i cristians. Mai no les he oblidar i, en referir-me a elles, parlant amb gent de fora d’ací,sempre els hi he dit:no es poden fer desaparèixer; perquè són un homenatge a la nostra història.
Al saber-ho, molts s’han adonat que mai desprestigiem al moro; ja que després de 525 anys d’ocupació islàmica… ¿D’on era fill? Estimava i voldria la seua terra, tant com nosaltres la volem ara. io, Oltretutto… ¿qui, en les nostres terres no durà gotes d’eixa sang islàmica? No havent pogut tenir estudis superiors, potser ha estat la manera d’ escriure des de baix, coneixent a totes les persones senzilles, quan tos volem parlar i escriure, d’aquells éssers humans que han destacat perquè han arribat a dalt. I no s’ ha valorat totes aquelles persones que han estat la base que ha fer el nostre Banyeres.
Tindrem un gran amor per la nostra terra; però això, Jaume I, que fou educat pels Cavallers del Temple, des dels 6 fins els 9 anni, en quedar orfe de pare i mare, té tota l’ajuda de dita ordre. En convertir-se en rei de totes les terres nostres, assessorat per dits cavallers que buscaven l’ enteniment de les dues religions, la de Mahoma i la cristiana, en actes de batalla o de diàleg, té tota l’ajuda d’ells.
Jorn per jorn, sabien que la gent que durant més de mig segle era filla de les nostres terres, expulsada cap a l’Àfrica, treta de la seua manera d’honorar a Déu, s’hauria trobat tant estrany com el cristià, ah cosa?… aigua, costums, forma de cultivar la terra… en aquelles terres s’hauria trobat estrany. Més perquè no era la terra dels seus orígens.
Òbviament, quan el 25 d’abril entrem al nostre cementeri, estem homenatjant a totes les persones que essent de la comparsa dels moros o de la comparsa dels cristians… i de les demés comparses, ara ja són de la comparsa de l’eternitat.
Eixe acte, vist des de fora, es té com el millor de les nostres festes; perquè el bé i el mal, es troba a totes les religions.
Recordar als nostres familiars i amics que ens van deixar és el millor homenatge que podem fer-los. Serien d’una comparsa o d’altra, però van estimar el nostre Banyeres, tant com pugam sentir-lo ara. ma… ¿hauria arribat a ser com és? ¿L’hauríem trobat com ens ha aplegat…amb tota la seua grandesa, per les terres cultivades i les seues indústries?
Donar un valor i sentir-nos, com és ara el nostre Banyeres, si saben valorar-ho, ho hem d’agrair a tots els que van posar la seua fe i el seu esforç físic, per fer que els seus descendents també posaren la seua personalitat, per mantenir i engrandir la població que ells havien deixat, en emprendre el camí cap al cel. In no ho dubtem: si tot l’ any vivim pendents de les nostres festes, valorem la nostra història…¡ben estimada!
L’ imaginació, podem pensar alguns… que estic pensant en ells, ma… jo, que vaig néixer a terres llunyanes de les nostres, i solament era l’ àvia del meu avi, la que era del nostre Banyeres; però sant Jordi no va abandonar-me: dit sant és el patró de la terra on he nascut i he fet tots els actes de la meua vida; però també protegeix el nostre Banyeres. pertanto, en no oblidar-me d’un lloc i de l’altre… ¡És ell qui va convertir-me en el seu esclau! Per quello, quan he donat les nostres explicacions, la gent de fora, en saber allò de les nostres festes i l’acte del cementeri, tots han cregut que jo era fill de la nostra població, perquè donar totes les explicacions i amb tant d’amor els ha deixat sorpresos, en saber que sóc fill de Barcelona.
Per quello, algú m’ha dit: No cal que expliques més… ¡sant Jordi t’ha fet… presoner d’ell !
