L'Eremo del prestigiatore


Josep Pascual Beneyto Arqueòleg, (Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida)

Notícia d’una breu intervenció

Entre el dia 31 de gener i el 21 de febrer del 2003 realitzàrem una breu intervenció arqueològica en allò que suposaven era la zona on havia estat en peu l’Antiga Ermita del Conjurador de Banyeres de Mariola. La intervenció arqueològica fou encarregada per l’Associació de Sant Jordi (previ a la colocació de l’escultura del Sant en este lloc) sent promotor l’Ajuntament de Banyeres. L’empresa Alprocom S.L. ens facilità els peons

Desenvolupament de la intervenció

En un inici pensàvem que el que restava d’allò que suposàvem era l’Ermita del Conjurador, eren dos murs que composaven una possible estructura més o menys quadrada o rectangular.

Ens proposàvem netejar tot l’espai que envoltava les estructures, per veure si en quedaven d’altres, es tractava d’un espai d’uns 100 metres quadrats. Per poder realitzar este treball, també varem considerar necessari obrir el carrer superior (baix mateix del Castell, carrer del Castell). Deixant en principi a banda l’àrea immediata, que envolta els murs de “l’Ermita”.

Estos treballs els efectua`rem amb una màquina excavadora mixta, pensàvem passar a treball manual en el moment que fora necessari (per la morfologia i interès del sediment). El primer que es va fer va ser tombar el mur de contenció i obrir un poc el carrer, deixant a la vista en eixe moment un important tall, farcit de tot tipus de deixalles contemporànies
La neteja de tot este espai, ens va aportar la següent informació, esta zona fins el segle XX, era un terreny, de penyes molt abruptes –vore foto-, que va ser terraplenat, este terraplenat es realitzà en la seua major part, quan s¡urbanitzà la zona i es va fer el carrer, durant la dècada dels 60. Més tard els enderrocs del procés de restauració del Castell de la dècada dels 70 io 80, foren també abocats en la part sud i sud-oest de la parcel•la. Tot aquest treball fins deixar tot el terreny net, penya viva, fou realitzat a màquina menys l’ultima feina de neteja de la superfície que la férem a mà. El material recollit, era contemporani: tot tipus de vidres, llaunes de conserva, ceràmica contemporània, fragments d’uralita, altrui.
Este treball efectuat en tot l’espai que envolta les estructures, va ser aclaridor, junt a la recuperació de material gràfic (una fotografia possiblement de finals del S. XIX).

El que teníem que fer a partir d’aquest moment era, per una banda netejar i excavar la zona interior de les estructures (allò que suposàvem que era l’interior de l’Ermita) obrir el carrer de damunt, per si localitzàvem murs que acabaren obrir el carrer de damunt per si localitzàvem murs que acabaren l’estructura completa de l’Ermita.
El primer que férem va ser obrir el carrer de dalt, que com ja hem dit, havíem obert de manera parcial cap al sud. Retiràrem el mur de contenció del carrer, tal com havíem fet anteriorment i ens quedà un tall molt aclaridor. Es tractava d’una secció d’uns dos metres, amb una successió d’Unitats Estratigràfiques, totes de cronologia contemporània, concretament totes de la dècada dels 60, quan es va urbanitzar la zona i es va fer el carrer. Per tot açò es va fer necessari construir un mur de contenció i reomplir el terreny prèviament a posar quitrà. Totes estes Unitats Estratigràfiques, que s’observaren amb molt facilitat, eren intencionals dipositades entròpicament de manera ràpida. Estes es trobaven formades pels més diversos materials, des de graves preparatòries d’enquitranat, passant per tot tipus de restes, carbons, ceràmiques, llaunes, vidres (ampolles de Coca-Cola, de cafè licor,...), fragments d’uralita, teules, rajoles, eccetera. Junt a molta fracció majoritàriament de blocs i còdols.

El tall descrit descansava sobre la roca mare, suposant que si havia hagut algun tipus d’estructura tot havia estat arrasat, l’Ermita estava arrasada sembla a finals de la dècada dels 30
El que ara ens quedava fer era netejar i excavar en cura el sediment que restava entre els murs (veure plano), pensarem que almenys en esta zona podríem localitzar si més no alguna resta material interessant, i perquè no alguna estructura (com per exemple algun petit fragment de paviment) o algun mur interior.
Amb dos obrers efectuàrem una primera neteja abans de fotografiar l’espai, després començàrem a excavar identificàrem una UE, 2001, de sediment poc compacte, am arrels, de color marró obscur, majoritàriament arenós, amb algunes graves, còdols i alguns blocs. Amb alguns materials de cronologia contemporània, majoritàriament teules, vires, alguns restes de papel d’alumini, llaunes, restes de rajola i d’uralita i alguns carbons. Esta UE, ocupava tot l’espai entre els murs (veure Plànol), essent menys potent cap al tall (antic mur de contenció, est, on les penyes com ja havíem afirmat), són més superficials, en canvi cap als murs (conservats), oest i nord-oest, existeix major potencia, ja que el pendent ‘accentua significativament. Així mentre a la zona est (contigua a l’antic mur de contenció), pràcticament no quedava res de sediment i trobàrem la penya al retirar uns 16 centímetres d’enderrocs. A la part arrimada els murs de la suposada Ermita del Conjurador, esta UE 2001, tenia gran potencia arribant junt al mur quasi, 1,30 metres. Junt als murs ens aparegueren ceràmiques medievals cristianes, ceràmiques de Manises decorades en blau, ceràmiques verd-morat i alguna amb línies en manganès, en una UE 2002, de terrers marrons obscures, escassa fracció i compactació superior a la UE 2001. Aquesta es trobava tan sols en la petita faixa entre la roca mare i el mur (on trobem cotes inferiors, amb una potencia que no superava mai els 25 centímetres. Aquestes ceràmiques són possiblement de finals del XIV-XV.
La manca quasi absoluta de materials ens fa poder deixar poc clares les coses. De tota manera creiem que no es pot afirmar que els mur ara conservats siguen els antics murs de l’Ermita del Conjurador. La planta que s’observa en la foto de finals del S. XIX no coincideix en la seua morfologia amb la que nosaltres podem veure en l’actualitat. Per açò ens inclinem a pensar que els murs que nosaltres veiem en l’actualitat són d’una plataforma que es va construir, degut a l’orografia tan abrupta de la zona per a construir damunt la Ermita. Ens hem permeti’t incloure en la planta la possible, sempre hipotètica, localització de l’Ermita.
A finals del S. XIX la veiem encara en peu no sabem les reformes que va poder patir des del seu incert origen però el que sabem per testimonis que a principis del s. XX estaba ja en ruïnes i que durant la dècada dels 30 seria arrasada en la seua totalitat (no sabem per quina raó). Després durant els anys 60 es va obrir el carrer i es va reomplir d’enderrocs tota l’àrea.
Els materials recuperats i l’estratigrafia impossibiliten poder datar, ni la plataforma, però si fem referència dels pocs materials recuperats, quasi en la base dels murs, ceràmiques medievals cristianes, S. Finals XIV-XV, l’única cosa que podem dir es que possiblement aquesta plataforma fou construïda a finals del segle XIV o en el segle XV, així l’Ermita podria ser immediatament posterior.

Scarica il documento