El nostre Patró Sant Jordi

Ricardo Díaz de Rábago Verdeguer

Desprès de més de 30 anys d’escriu sobre la festa, crec que és un bon moment per a escriure sobre Sant Jordi.

30 anys d’escriure sobre la festa, com a rector de la Parroquia de Banyeres de Mariola, dedicada a Santa Maria, sota el títol entranyable de “Mare de la misericordia” i “al invicto S. Jorge Mártir”, motivat no pel comprimís d’escriure un article en el Programa de Festes, si no pel convenciment més profund, de la gran riqueza, incommesurable de la nostra festa. Del coneiximent i vivència de 40 anys de les postres festes, no sols a Banyeres, sinó també del pobles dl voltant de la nostra Serra de Mariola, origen i bressol de les Festes de Moros i Cristians.

Tot això ha fet créixer en mi l’estima i valoració més fonda per les postres festes. Aixa m’ho va desitjar Mossen Francisco Vañó Silvestre, gran estudiós de les Festes de Moros i Cristians quan em va dedicar un llibre quedeia: “A mi amigo y compañero Ricardo Díaz de Rábagom Arcipreste de MAriola, con el deseo de que le ayude a conocer en profundidad la idiosincrasia de la Comarca de la Sierra Mariola, siempre útil a su tarea pastoral”. El desig s’ha complot en plenitud. M’ha ajudat molt, he conegut amb profunditat, i m’ha segut molt útil en la meva tasca pastoral.
No sols això, no m’he aturat aquí. He estudiat, he assistit a conferències, cursos sobre la festa impartits per prestigiosos professors I catedrètics. I he pogut reafirmar I consolidar en mi la grandesa de la festa, no sols des de la vivència si no des del camp de la ciencia, la investigació, la sociología, la religió. A més a més, he pogut constatar des de l’aula i l’estudi rigores i seriós, que les postres festes són de les poques en què es troben quasi 100 % dels valors i elements de la festa a la història de l’home i de les religions.
Però la principal raó és que, personalment, he valorat i estimat la festa. I a dia de hui, la tinc considerada com un dels grans bens de la nostra comunitat, de més obertura i de major universalitat.

Hes escrit poc sobre S. Jordi. Això és ben cert. Però també es ben cert que he partlat molt de S. Jordi a les misses del dia del Patró, del dia 25 d’abril, els 8 dies de l’Octavari, i altres celebracions festeres o de filaes. Segons els meus càlculs mes de 300 vegades. Molt. És veritat. Però també es veritat, que la categoría i grandesa de S. Jordi, la riqueza i valors de les postres festes no són fàcils d’esgotar. No són un pou sense fons o tenen la immensitat del ‘` oce`s, són una font frondosa d’on brolla contínuament l’aigua fresca i cristal.lina, d’una gran puresa, amb capacitat de refrescar desprès del dur treball, saciar la set i desprès continuar.

Però també és veritat que m’imposa escriure d’una figura de renom universal, amb una repercussió en ciutats, llocs, institucions, regions, països, nacions. I dins del cristianisme el gran màrtir, l’anomenat “megalomàrtir”. I em pregunte a soviet, qui soc jo per escriure sobre S. Jordi, el personatge més admirat, estimat i valorat a tantes nacions, i cultures? Seria, per ala meua part, a dia de hui, un atreviment, una gosadia, una temeritat. Ratllaria amb la petulancia front a tants prestigiosos investigadors, historiadors i estudiosos que han escrit sobre ell.

El meu escrit en el Programa de Festes tan sols vol ser una aportació de dades i dates per a que reste constància en el Llibre de Festes a Sant Jordi, a Banyeres. Perquè la revista-programa és de ñes Festes de Moros iCristians al nostre Patró Sant Jordi.
I alhora d’escriure vaig pensar: què millor que començar per la llegenda de Sant Jordi?. Per què la nostra iconografía de S. Jordi el representa amb el drac, i les postres pintures, gravats, llenços són amb el drac i la doncella. La representació més universal i coneguda. I més, después de celebrar el XXV aniversari de la representació de la llegenda a Banyeres.

Desprès vaig copnsiderar que no podia començar la casa pel sostre, per la teulada. Perquè açó tan nostre, tan volgut, que hem construït segle barrer segle, generació rere generació, hem conservat i millorat durant tants anys, devia començar la construcció pels fonaments, amb una fonamentació seriosa, ferma i duradora.

I per ahí vull començar la meua aportació. Avançant ja que la llegenda de S. Jordi, no qüestiona la figura del snt,tot el contrari, l’enalteix, com les llegendes unides a altres grans personatges de la història. Per això, com a figura que sobreix, figura rellevant i destacada, la iconografía més universal no és la de la seua persona i el seu martiri, que existeix, tot el contrari, la més universal es la de la llegenda.

S. Jordi i la llegenda mereix un tractat apart que espere publicar en altra ocasió.

Comencem per la transcripció de dades, i ho fem per l’afirmació amb què comenta l’Obra de Frances Bofill i Janson Saw, “Sant jordi Estendarfd’Europa”. Ni més ni menys que estendard d’Europa, entre altres moltes coses.

“Davant la figura d’un cavaller lluitant amb un drac, qualsevol ciutadà suropeu, de la Mediterrània als Urals, pronunciarà un mateix nom: JORDI”. Molt més en tot l’Orient cristià.

Front un cavaller, un drac, una princesa (doncella), hui en un món científic, i pragmàtic es fa insoslayable esta pregunta, però S. Jordi va existir? Pregunta que molts banyeruts tenen que sofrir, preguntes jocoses que suporten amb elegància. Quan és el sant més universal. Privilegi que altres pobles i prsones (el que això dicen), no ho tenen.

Els duotes actuals sobre l’existècia de S. Jordi són ja molt vells, però prengueren nova força, sorgeixen de nou a l’any 1961. En concret el motiu va ser un nota d’agència apareguda al mitjans de comunicació el día 21 d’abril. Fixemnos bé en l’oportunitat de la data! El redactor de la nota, poc coneixedor del llenguatge litúrgic, deia, erròniament, que el Vaticà l’havia suprimit del santoral.

La desposta no es va fer esperar. El dia 28 d’abril l’Oficina de premsa ho va desmentir tot dient que la noticia era fruit d’una mala interpretació dels Decrets de la Cúria Romana.
¡La noticia ja estava donada! El mal ja estava fet. L’aigua escampada era molt difícil d’arreplegar per complet.

Tot té una explicació que pocs han donat ni tan sols s’han interessat per ella. Tot sorgeix a partir de la Reforma Litúrgica del Concili Vaticà II. Una benedicció per al mon actual. Es va cometre una reforma tant en les celebracions com en el textos, d’acord amb un criteri més bíblic. Fruit d’aquesta revisió i actualització es redueixen celebracions, com és el cas de més d’un centenar de màrtirs, s’actualitzen, s’incorporen noves festes i sants. Havien pasat molts anys, hi havien nous fets i personatges… molts anys de cristianisme.

El text official del Vaticà deia: “No és exacte que hagi estat suprimits S. Jordi o S. Eustaqui; se’els ha reduït a simple commemoració, però no se’les ha tret del calendari ni del culte”. És ben clar que continua estant al calendari cristià i en el culte cristià. La conmemoració litúrgica es continua celebrant.

Tot el que s’ ha afirmat és de gran importancia. El que l’Església celebra és l’important. És el que viu, la seva vida.

Però en concret la nota vaticana, que vol dir? Simplement que el dia 23 d’abril passa a ser “la commemoració” de S. Jordi per tota l’Església. Fixem-nos: En tota l’església el 23 d’abril es S. Jordi. Qué ha canviat? Que per a tota l’Esglésiano és festa, és el dia de S. Jordi, com el dia de S. Antoni, o S. Benet. No en canvi per als llocs, basíliques, catedrals, parròquies, monestirs, institucions, pobles, ciutats, nacions, que el tenen com a Patró. En estos casos, continua sent festa, inclús solemnitat, màxima classidicació eclesiàstica celebrativa, com el dia de Nadal o Pascua, com és el cas de Banyeres.

És molt important, repeteix, el que l’Església en tot el món celebre el 23 d’abril a S. Jordi, màrtir, en uns llocs com a simple commemoració, festa, solemnitat. Per als creients es ja més que suficient. No sols està en el santoral del dia (que cada dia e son molts els que celebra) si no els que celebra litúrgicament, amb la missa i la pregària oficial de l’església.

Com hem dit el mal ja estava fet. La desposta, la rectificació per part de Roma va tardar 5 dies. Dies que van ser d’una gran convulsió en molts llocs. La nota de premsa va impactar fortament.

El poeta Carles Fages de Climent ho va reflectir en aquets versos.

Catalunya, que recordi,
Mai bé tan gran patac,
Sant Jordi va matar el drac
I el Papa nes mata S. Jordi.

El poeta mallorquí Josep Maria Llompart no es va poder estar d’escriure un poema dedicat s sant Jordi quan aquella notícia fals, aparegué als diaris.

“Ara és hora de dir-te, de contat-te.
Ara que ets
Una befa coronadísima.
(…)
Ara que (…)
Et rebaten les portes a l’esquena
I restes al defora
(…)
Ara que ja per sempre
Se t’ha acabat l’encens i la voluta.
(…)
Ara que n’ets tan digne, ara
Definitivament
Amb nosaltres”

Jo mateix vaig estar present en una conferència amb motiu d’un important esdeveniment sobre S. Jordi, donada per un eminent Pop ortodox on `’ublicament va expresar la queixa de l’Església Ortodoxa i del món oriental, pel tracte que el món occidental havia tingut amb S. Jordi.

Estes són les dades d’esta primera quesito.

Una altra igualment important que hui exigeix una clarificació es la quesito dels testimonis escrits.

Es diu que “tre ratlles ocupa la biografia del màrtir S. Jordi”. Més en cara: “Dicen que la vida de S. Jordi cap en una sola línea”. Són afirmacions seriases fetes en un temps determinat.
Examinem doncs el text: “Nascuta a Lidda vers el 270, martirizat a Nicomèdia el 303”. Això és massa, n’hi a prou a dir “Nascut a…? el….? Martirizat a… el …” I dels heterogenis esdeveniments amb què s’ha teixit l’ordit d’aquesta vida, cal dir-se menys coses encara perquè la seva realitat depèn de l’auxili que li presta la imagianció”. No és la campanada d’un anticlerical. És la conclusió erudita d’un Benedicto”.

Afirmació molt seriosa. Però no ens aturem aquí. Busquem les fonts d’estes afirmacions. I les trobem en el article “Georges” (Saint) escrit per D. H. Lecreq en el Dictionaire d’Arqueologies Chretiene. Esta afirmació és subscrita pels prestigiosos “Bolandistes”.

Cal preguntar-no: Qui son els Bolandistes? Un grup investigadors que publiquen l’obra monumental, de molts volums, anomenada Analecta Bolandiana. L’obra mes seriosa, amb documentació contrastada sobre el santoral, fins el moment d’escriure l’ obra. Obra d’obligada referència per a el estudioso. En el volum XXV, p. 96 es diu que S. Jordi “es un dels temes més obscurs de l’hagiografia cristiana” i insisteix en “l’extraordinaria popularitat del que va gaudir a l’edat mitjana un màrtir sirià sobre el qual la història persisteix a guardar un profund silenci”.

Analitzem hui, en l 2007, estes afirmacions. Ressaltem, en primer lloc, que estes afirmacions es fan, molt seriosament, l’anys 1908, i anys abans. Són afirmacions basades en documents escrits. En estos 100 anys ciències con l’arqueologia, la paleografia han progressat molt i han aportat dades més fermes que els documents escrits (de vegades qüestionats). Hui l’hagiogrfia és una ciencia molt avançada.

Ens dicen que era “un del temes més obscurs de l’hagiografia cristiana”. Hui, com hem dit l’hagiografia ha progressat molt. Hui ja hi ha major claredat, menys foscor. Front l’ç afirmació “sobre el qual la història persisteix a guardar un profund silenci”. Hui ja no és un silencia profund. Hui es eloqüent. La raó és el progrés de les ciencias esmentades i de la investigació actual. La historia també ha progressat molt com a ciencia.

Però malgrat la “brevetat” del text no passem per alt esta afirmació feta pels prestigiosos Bolandistes: “Insisteix en la extraordinaria popularitat que va gaudir”. Afirmació extraordinària, importantísima.

Hui ja no es pot reduir tot als documents escrits, com abans. Hui la tradició ininterrumpida té tanta força com els documents. No oblidem que les ciències bíbliques ens dicen que part important de la Bíblia va ser avant d’escriure’s, tradició oral, que después es va plasmar en escrits. Els mateixos evangelis. Hui les “pedres”, l’arqueologia, ens aporten dades més fermes i constatables que molts escrits.

A més a més el que “celebra” l’església té un gran valor. El que els cristians de forma ininterrompuda han celebrat i festejat a S. Jordi és d’una gran importancia. Hui el que l’esglèsia celebre el culte al sant a nivell universal és molt significatiu. Recordem els milers i milers de sants ques consten en el santoral cristià, i el calendari sols té 365 dies, i entre tots els sants d’un dia sols es celebra litúrgicamentun, i un d’eixos dies, el 23 d’abril no sols es S. Jordi, sino que es “celebra litúrgicament”. És la vida, “viva” de la’església.

El que Roma tinga una Basílica Major dedicada a S. Jordi (S. Jorgio al Velabro), on el Papa celebrava la missa estacional el dijous següent al dimecres de cendra és una data de primera magnitud que molts ignoren, inclusos el clergat. Per cert, que quasi cap banyerí que ha visitat Roma i les basíliques majors, han visitat la nostra basílica, la de S. Jordi, quan ben segur ha esta al costat visitant “la boca de la veritá”, el temple de Venus, molt a proa de la basílica de S. Jordi.

Desprès d’esta llarga preparació, una base per construir uns sòlids fonaments sobre S. Jordi. Només apuntar dos dades i dates.

Una arqueològica:
“Hi ha constancia documental de l’existència d’una inscripció en una església de Shaka, a Palestinam que deia que en aquell lloc, l’any 363 es bastí un santuari sobre les runes del temple del sant victorias màrtir Jordi i dels seus companys, constrüit amb les almoines del bisbe Tiberi. Això significa que el temple en runes esmentat hauria estat constrüit molt poc después de l’any 303, data de la mort e sant Jordi”
Dada y data contundent, irrefutable.

Una escrita:
“A constantinoble, segons la crònica d’Hesiquio Milesio de l’any 518, van construir, el 330, un temple en honor de S. Jordi per ordre de Constante el Gran, emperador.”
Crec que son prou il.lustratives estes dos notes..

Correspon cimentar ja, sobre esta base ferma, la gran figura amb el testimoni del Sants Pares, Martiológics, escrits , construccions, història, iconografía, tratdicions. Hui ja es pot escriure i parlar amb major propietat. I com no de les institucions, monestirs, esglésies, patronatges, llegendes… Ens desborda tant i tanta grandeza. Ho desixarem per altres ecrits.

Es hora de dir ben forT:

¡VITOL AL PATRÓ SANT JORDI!
¡Sí, al gran Patró Sant Jordi!

Descarregar document