Ricardo Díaz de Rábago y Verdeguer
L’any passat vaig començar a escriure en la nostra revista-programa de festes sobre Sant Jordi. I per a fer-ho amb rigor vaig intentar exposar seriosament l’«affaire sobre l’existència de Sant Jordi», una qüestió que va sorgir l’any 1961. Era el primer que havíem de deixar ben clar d’una vegada, per sempre.
Déiem, acabant l’escrit: «correspon cimentar ja, sobre aquesta base ferma, la gran figura» (de Sant Jordi). I també concloent: «ens desborda tant i tanta grandesa. Ho deixarem per altres escrits».
Continuem, doncs, amb altres escrits. I anem a fer-ho deixant constància escrita d’algunes dades sobre «tanta i tanta grandesa», una d’elles és la seua universalitat.
Per a començar afirmem amb tota contundència que la universalitat d’una realitat és un fet de primera magnitud, de capital importància en els fets i esdeveniments humans i en la història.
Si tenim Sant Jordi com el nostre Patró hem de conéixer la seua importància, i en aquest cas la seua impressionant universalitat. Un fet que no te cap altre sant en la història.
Comencem afirmant amb lletres indelebles: Dins del món del cristianisme Sant Jordi és el personatge, després de Jesucrist i de la Mare de Déu, que més esglésies, capelles, ermites, santuaris, monestirs…, té arreu del món.
És el sant que més imatges, pintures, escultures, monuments, gravats, icones…. té en el món de l’art.
S’ha escrit: «Mai cap personatge històric ni cap personatge llegendari ha impregnat amb el seu esperit tants àmbits de la vida de les persones com Sant Jordi. Els creients li reten culte en nombrosíssims esglésies; moltes comunitats el veneren com a patró; i el seu nom i la seua imatge són per tot arreu. Això sol, que no és pas poc, ja justifica el sant màrtir i l’eximeix de les verificacions històriques que, malauradament, no podem fer.» Això és ben cert, tot és constatable.
Després d’aquestes asseveracions tan serioses fetes per Narcís Sayrach i Fatjó dels Xiprers, ens correspon, com un botó de mostra, aportar algunes dades d’on i de forma evident no cap una altra conclusió.
«Europa és plena d’esglésies dedicades a Sant Jordi. El seu nombre és elevadíssim, n’hi ha milers». La data és impressionant.
A Alemanya hi ha bisbats que superen cadascun la cinquantena d’esglésies consagrades al màrtir de Capadòcia. També són abundants als bisbats d’Ausburg i Salzburg. Baviera és una de les regions alemanyes més jordianes. Munic, Dikensbul, Tubingen, Liburg…, llocs jordians.
A Eslovénia hi ha més de huitanta esglésies dedicades a qui ells anomenen Sentjur o bé Sveti Jurif o també Jurj’evo. Suècia. Iugoslàvia…
A Itàlia hi ha centenars d’esglesies consagrades a Sant Jordi. Hi ha uns llocs que qualsevol bon banyerut deu visitar si viatja a aquestes ciutats italianes: a Roma, la basílica de San Gorgio in Velabro; a Venècia l’illa, basílica i monestir de San Giorgio Maggiore. Pujar dalt del seu campanille ofereix una vista panoràmica única de Venècia; a Ferrara, la seua catedral romànica dedicada a Sant Jordi. A Pàdua, quan es visita la basílica de Sant Antoni, qualsevol bon fill de Banyeres no deu deixar de visitar l’oratori de Sant Jordi, una joia per als ulls les seues pintures murals; l’església neoclàssica de Verona; l’esglesia anomenda San Giorgio al Palazzo de la ciutat de Milà; a Sicília, Ragusa…
Praga, el conjunt monumental del monestir i la basílica romanogòtica amb façana barroca dedicada a Sant Jordi. La regió de Bohemia….
La devoció dels anglesos a Sant Jordi va íntimament lligada a la seua història. El fet que la seua bandera nacional siga la mateixa que la de Sant Jordi i que l’escut de la capital, Londres, siga com l’escut del sant, són ja bastant eloqüents.
De França, esmentar Hanvoile, Angers, Augeous i Mans, Lió, Bos-chersville, Aveyrón, Mousy… i moltes esglésies amb culte a Sant Jordi.
Als Països Baixos, el culte a Sant Jordi també és ben conegut. Sols nomenar la bellíssima capella, a Bèlgica, del seu palau reial.
A Àustria i el Tirol, innombrables monuments i edificis s’ornen amb la imatge de Sant Jordi.
Continuar per Europa seria molt llarg. Rússia, el països de l’Est. No és aquest el lloc. Sols dir que, de Rússia al centre d’Europa, el culte a Sant Jordi coneix la mateixa popularitat que en altres països d’Europa. Un afluent del Danubi porta al cor d’Europa el nom de Braç de Sant Jordi. A terres del Caucas, Sant Jordi és conegut amb el nom de Xaliani.
Mereix menció especial l’Orient cristià. Sant Jordi és el patró d’Orient de l’Església d’Orient. Sant Jordi és per als ortodoxos el megalomàrtir, el més gran de tots. Tot Orient és terra de Sant Jordi. En pocs llocs es manté tan viva la devoció al sant. Crida poderosament l’atenció quan u peregrina a Betlem la quantitat d’icones a Sant Jordi, a la Basílica de Betlem i a les façanes de les cases, ¡impressionant! El testimoniatge del pare Agustí, franciscà de Terra Santa, resumeix perfectament la vitalitat del culte en tot el món oriental: «Després de Déu, aquests bons pobles no veuen res més gran i digne de la seua pietat que Sant Jordi, màrtir».
No parlem d’Amèrica, l’Etiopia, Egip-te, Austràlia…
Anotem un altra realitat de la seua universalitat: gran nombre de pobles i nacions el tenen per patró. El sant ha fet camí al costat de molts pobles, i aquesta llarga i coneguda història el justifica a ell i als col•lectius humans que continuen celebrant la seua presència. Capadòcia, Cons-tantinoble, Grècia, Anglaterra. Antics estats de l’actual Alemanya —Hanno-ver, Saxònia, Baviera—. Bohèmia i Sèrbia. Àustria, Tirol. Portugal.
«Rússia sempre l’ha tingut per patró. Ara, després de l’esfondrament del comunisme, torna a figurar en l’escut de la nació: un Sant Jordi a cavall llancejant el drac. Igualment l’ha recuperat la capital, Moscou, en l’escut de la ciutat, de la qual també és patró. I Lituània mai no ha renunciat al patronatge de Sant Jordi. A Polònia és tingut com a protector de la independència i de la identitat nacionals.»
«A Geòrgia, nació propera a la terra on va nàixer Sant Jordi, l’impacte que els degué causar fou tal, que no sols el feren patró, sinó que en manllevaren el nom», Geòrgia.
A les nostres terres és patró d’Aragó, Catalunya, Mallorca, i a València fou proclamat patró el 1343. Sant Jordi figura en l’escut de la Generalitat.
Suficient. Passen a la toponímia i onomàstica; extenuant. Nombro-ssísmes comunitats han volgut ser conegudes amb el seu nom. Totes formen un gruix considerable i sorprenent. Sense voler ser exhautius, n’hem fet una selecció il•lustrativa.
A Espanya sorprén que siga precisament Galícia, la terra de Sant Jaume, on hi ha més poblacions San Xurxo o San Jorge. Llarguíssim seria anotar capelles, esglésies, monuments..
«A Dinamarca, les poblacions jordianes es diuen Sank Jorgen o Sankt George’s. A Eslovènia, hi ha un munt de pobles i poblets que es diuen Sentjur, Sveti-Jurij o Jurjevo. Itàlia és un del llocs on abunden més les poblacions amb el nom de Sant Jordi. La llista és molt llarga; supera la seixantena. França supera Itàlia en el nombre de nuclis urbans que porten el nom de Saint Georges.»
«Si resseguéssim país per país, només a Europa, la llista seria interminable.» No parlem del continent americà, Àfrica… Sols una nota mes: L’escut de Sant Jordi és emblema i símbol en 24 banderes dels corresponents països.
«Però no solament són viles i ciutats les que porten aquest nom, sinó que aquest ha servit per a batejar accidents geogràfics d’arreu la terra.» Llacs, illes, rius, muntanyes, cims, tossals, golfs, estrets, badies.
Podem fer ja un altra afirmació contundent: «L’abundància de la toponímia jordiana reafirma la importància i la universalitat de la figura del sant».
Però la seua universalitat no és circumscriu al món cristià. L’Islam no és una excepció. «La figura del Cavaller Verd no ha mort al cor dels creients, que el reconeixen en la imatge universal de Sant Jordi. Els turcs l’honoren sota el nom d’Heldrelez.» «La majoria d’habitants de la Turquia asiàtica, que son mahometans, no deixen de tenir una veneració particular per Sant Jordi, màrtir. El consideren un gran amic de Deu i el col•loquen entre els profetes, i el confonen fins i tot amb Elies. L’anomenen també habitualment Deze Letz Rozatel, és a dir, el cavaller del cavall gris. Aquests confien tant en la protecció de Sant Jordi que quan van a la Meca en peregrinació a la tomba de Mahoma, si poden passar per una església de Sant Jordi, no deixen d’entrar-hi demanar l’ajut del sant màrtir.» I sense anar més lluny, a Alcoi, quan la batalla dels cristians front al «moros» i el seu cabdill Al-Azraq, el musulmans anomenaven Sant Jordi com el gran Hualí.
Tanquem ja aquesta exposició de la universalitat de Sant Jordi amb dues anotacions actuals. No tot és història passada que perdura en el temps, és també actualitat. Dos fets significatius: el primer en la seu de l’ONU a Nova York: quan tots els països es reuniren per a decidir quin monument es faria a la plaça principal de la seu de l’ONU, tots van estar d’acord que havia de ser un monument a la pau. I per unanimitat van posar un Sant Jordi abatent no un drac medieval, mes bé un «drac actual» causant al nostre temps dolç, penes, angoixes, destrucció i mort: armes, tanques, canons… i Sant Jordi abatent-los.
L’altre fet, més lluny de la nostra terra, amb dimensió còsmica: l’any 1971, els astronautes donaren nom a un cràter de la lluna Sant Jordi. Hui, a la Lluna un cràter porta el nom de Sant Jordi.
Variades són les cuestions a parlar sobre Sant Jordi: estendard d’Euro-pa, el senyor Sant Jordi, el megalomàrtir; o com fan altres amb titols poètics: simfonia europea, aires d’Orient, harmonia mediterrània, tonada gàl•lica, fanfara germànica, cantata britànica, albada boreal, romança ibérica, melodía universal….
I tot un món seriós de l’hagiografia, l’iconografia, l’art, la història, els actes, l’arqueologia… sobre Sant Jordi.
És impressionant la grandessa del nostre patró. Sense exagerar, sense passió, serenament, ¡el més gran! Això és així i no de cap altra manera. Obrir els ulls a la realitat és deixar que l’aigua del immens oceà ens inunde per complet.
Hui, desde l’atalaia del nostre castell, el monument de Sant Jordi, la seua figura, pregona arreu del món la seua universalitat; un patronatge que ens honra i agermana.
Hui proclamem amb el crit més pur, més fort, amb solidesa i fermesa: ¡Vitol al nostre patró Sant Jordi!, el sant més universal.
