El drac


Ricardo Díaz de Rábago y Verdeguer

Quan en vaig proposar, fa tres anys, escriure en el nostre programa de festes sobre la figura del nostre Patró sant Jordi, la intenció no era altra que deixar constància escrita, en una publicació tan volguda i apreciada, guardada com un patrimoni en molts llars banyerins. Era bo destacar aspectes importants, més enllà del nostre poble, del que és i ha segut S. Jordi a reu del món.

El primer any vaig considerar que el primer de tot era aclarir i fonamentar la seua historicitat.

L’ any passat deixar constància escrita de la seva universalitat. ¡Impressionant!
A dia de hui tinc que manifestar que jo mateix he quedat gratament sorprès i desbordat a l’estudiar, llegir, i comprovar al llarg de la història, la grandesa de la figura de S. Jordi.

Per tot això, si el Senyor hem dona temps, salut, i capacitat, m’agradaria anar composant tot un retaule, ric i variat sobre S. Jordi. No sé si el temps, l’esforç i el treball donarà com a fruit un retaule digne de l’estima i devoció que tots tenim pel nostre Patró.

Pense que no podem seguint parlant i escrivint sobre S. Jordi deixant de costat un element molt important en la seua iconografia com és el drac, element identificatiu i diferencial respecte altres sants màrtirs – soldats: Si, EL DRAC.

En una societat moderna, científica, tecnològica, parlar de dracs mou el somriure irònic. Per als més comprensius i benvolents, a un record de temps i etapes històriques passades, hui superades.

A nivell religiós, pareix que trenca tota la força del testimoni martirial del sant, i passem de “puntelletes” sobre este element iconogràfic, com si el drac no estigués, encara que és ben gran.

La veritat es que hui no es considera seriós parlar del drac, a més a més és perillós, és pot perdre tot el prestigi.

¡No! No és este el camí.

El camí és retornar a la historia, hagiografia, arqueologia, mitologia, cultures i saviessa de l’antigor, endinsar-se en elles buscant el “què”, “per què” i “per a què”. Tasca gens fàcil. Tradicions, escriptures, llengües, formes d’expressió hui desconegudes, concepcions del mon i de la vida distintes a les de hui…Tot demana un treball seriós d’estudi, d’investigació.

La mateixa realitat la trobem, a nivell religiós en els escrits i estudis bíblics. Les coses i fets van ésser així, en altres temps, i no d’altra manera. Era la saviesa i la vida d’altres temps, interpretada amb paràmetres distints als de hui.

Tot això ens demana un esforç per tal de trobar allò que ells vivien i ens han volgut transmetre. Els homes de hui estem fortament marcats per un esperit científic, crític, pel qual és difícil d’entendre. I notem que la dificultat es tant per a l’incrèdul, com per al creient.

Passem, doncs, a parlar del drac, endinsem-nos en este món, esta realitat que es fa present en altres moments de la història.

El primer que ens arriba de S. Jordi és el seu martiri i la seua gran repercussió, la gran popularitat. A l’inici no apareix per cap lloc ni el drac, ni cap donzella, ni llegenda.
És molt més tard quan s’associa la figura de S. Jordi al món dels dracs. El moment culminant és l’any 1265-66, quan apareix la narració a la llegenda d’or de Iacopo da Varazze, Jacobus Voragina, dominic, prior de la Llombardia i bisbe de Gènova, on inclou en la seva obra “Llegenda Aurea”, escrita en llatí, una col•lecció de vides de sants. Allí parla de la vida de Sant Jordi. Explica, en primer lloc, la narració de la ciutat assetjada, la princesa i el drac. L’estil, acolorit i la senzillesa del relat el va convertir en un dels “bests –sellers” de l’Edat Mitjana.

Certament, la lírica narració del combat contra el monstre per a llibertar a la princesa, repeteix, no figura en els primers “actes” del seu martiri. Però també és veritat que abans ja apareix S. Jordi unit al drac. Manuscrits russos del segles XI ho relaten. I al segle XII es comença a difondre a Occident. “El estudiosos conclouen que com a molt al segle X es va identificar sant Jordi amb l’escena del drac”.

“Una atribució tan significativa pressuposa l’existència d’una base prèvia. N’hi havia d’haver precedents. Són a Orient.”

“La iconografia ens n’ofereix unes proves sorprenents que capgiren la visió habitual dels orígens de la bella història del cavaller que salva la princesa de les urpes del drac i l’entronquen directament en un passat mític”.

“Generalment, es considera que les primeres representacions plàstiques de la típica escena de sant Jordi són de la fi del primer mil•leni”. “S’esmenten com a mes antigues les pintures de la capella de Santa Bàrbara de Solganit a Capadòcia, datada entre el 1006 i el 1021, contemporànies de les primeres versions russes de la llegenda del combat contra el drac”.

Alguns comentaristes opinen que les imatges de l’emperador Constantí llançant la serp a l’abisme tenen que veure amb el drac i St. Jordi.

“Però l’atribució del combat contra el dragó al màrtir sant Jordi és molt més antiga. Les proves tangibles ens venen d’Egipte. Allí s’han trobat representacions que demostren que la visió de sant Jordi matant el drac era viva més de sis-cents anys abans de les croades. I que els guerrers d’Occident van trobar una tradició que ja estava sòlidament implantada en el culte popular encara que les actes no en diguessin res”
Arribat aquest punt és el moment d’endinsar-nos en el món de la llegenda, mites i els dracs”.

Recordem, una vegada més que llegenda no és sinònim, sense més, de “faula”, “ficció”, “fantasia”.. . En el món de l’antiga saviesa “llegenda” és l’equivalent a “coses que deuen llegir-se”; és a dir, cada element, cada cosa té la seua significació. És el llenguatge del símbols, el llenguatge mític, hui ja en desús.

Al prompte crida poderosament l’atenció que el món dels dracs no es queda en grups tribals, religions primitives, sino més be està fortament arrelada als pobles més cultes, a les grans civilitzacions, a les grans cultures mil•lenàries (Índia, Xina, Japó, Egipte) arribant als nostres pobles i cultures.

Sols enumerar dos punts referencials imprescindibles a l’Antic Orient: El poema de Gilgamesh, mosaic de llegendes entre 2.500 i 650 a C. que va tenir enorme difusió ja al III mil•leni, abans de la nostra era. Assiris, babilònics, cananeus i fenicis el van fer seu; i a Egipte, el deu Osiris, amb la lluita contra el drac. El seu fill Horus és l’emblema de la gesta. L’escena amb que Horus va colpir més profundament l’anima egípcia és la seua lluita contra el serpent Set.

“Tots els estudiosos estan d’acord que el poema de Gilgames, fou conegut a l’època micènica a través dels contactes comercials”. “El seu reflex és evident en Homer i Hesiode i en la formació de la mitologia grega. Els grecs reviuen i amplien els mites sumeris”.

“Com Horus a Egipte, Apol-lo, en començar la seva carrera combat contra la serp Pitó, mata la serp amb les seves sagetes i ofereix la pell del rèptil a la sacerdotessa. Des d’ eixe moment s’anomenen pitonises”.

L’enumeració de deus i personatges que lluiten amb dracs és llarga i nombrosa a la nostra cultura. Roma integra les diverses tradicions orientals del combat amb el drac.
Els celtes i els pobles nórdico-germànics d’arrel indoeuropea com els bàltics, finesos i hongaresos de procedència siberiana, malgrat el seu origen diferent, conserven i transmeten narracions mil•lenàries emparentades. A tota Europa septentrional, el combat del drac és referència obligada.

No parlem d’Orient. Allí el drac és omnipresent, si bé la valoració és diversa: a Xina i Japó el drac té un caràcter benefici i no sinònim del mal.

Arribats aquest punt podem fer una gran afirmació: totes les tradicions estan d’acord amb una cosa: bo o dolent, l’home deu dominar el drac per dominar la seua fita.
Però també pot brollar esta expressió: “és clar, estem parlant d’altres creences i religions. No és així a la nostra”. Ens equivocaríem de ple. La nostra religió, la tradició jueva-cristiana, està plenament immersa en esta simbologia.

L’antic Testament, la síntesi més original de les tradicions semítiques ens parla amb un llenguatge mític. El Llibre del Gènesi ens parla de la Serp (el més astut de tots els animals del camp que Jahve Elohim havia fet) i que el mal de l’home ens va arribar a través d’ella. I ens parla d’una promesa de salvació i de victòria (“Ell l’atacarà al cap”). Hui tots els estudis bíblics interpreten a la perfecció aquest text, aquesta història mítica.

Però no sols està present als “origens”, sinó també al llarg del diferents llibres que composen la bíblia, està present “el combat” , la presència del drac. Recordem les serps del desert, a l’Èxode, la serp de bronze. Rellegim el llibre de Job, quan el creador reprèn la insolència de Job tot recordant-li la dificultat de domar el drac. Hi ha que llegir el llibre de Daniel, a l’exili de Babilònia. I què dir del Llibre de Jonàs i la balena. ‘Es la nostra religió. Temps passats, antics.

Però també temps més actuals, després de Jesús, i escrits per S. Joan “l’Àguila de l’Apocalipsi”, el més profund dels evangelistes. És l’Apocalipsi l’últim escrit de paraula revelada, tot ell amb un llenguatge simbòlic, mític, descriptiu, il•lustratiu. Impressiona com descriu el drac amb tota mena de detalls , el què significa…com vol tragar-se el xiquet que anava a nàixer…el seu poder al món… com és vençut…(Requeriria tot un article). Tot ell escrit amb un llenguatge simbòlic que no sols ens recorda un passat llunyà, sinó que sobretot ens obri al futur.

Una realitat molt més propera: Hui quan entrem a les nostres esglésies i mirem la imatge de la Puríssima tots veiem com el seu peu està sota el cap de la serp (la del paradís): ha segut vençuda.

Després de tot el que hem dit, en el que cada punt o afirmació demana tot un capítol més estructurat i cada realitat un estudi, podem sintetitzar amb unes precisions:

– Que al llarg de la història hi ha una identificació
del mal amb el drac.
– Que hi ha un terreny i domini del drac.
– Que el drac és molt poderós.
– Que el drac pot ser vençut.
– Que això implica una lluita, un combat.
– Que hi ha una victòria del bé.
– Que això ens allibera.
– Que ens dona la immortalitat.

Tot això i més el que es pot llegir de la “llegenda” i del drac.
– A més a més, hi ha una sang, amb el nostre cas no sols
del drac, sino de Jesucrist i de S. Jordi
– Una creu, estendard gloriós, victoriós, alliberador.
Creu amb sang.

Aquest pas de les tradicions més antigues al nostre món concret ja es va donar fa molts segles. Una mostra plàstica es troba al Museu de Louvre. És un relleu del segles IV-V), Horus matant el cocodril (el drac d’Egipte). Horus, amb el cap de falcó, però la llança acaba amb la creu. No és fortuit. Horus ja porta la creu de Crist, ja es el nostre S. Jordi.

Un altre testimoni d’aquest enllaç (antigor-tradició-S. Jordi) la trobem també a un antic llum votiu trobat a Medinet-el Fayum, on es representa una figura amb una espasa mentre amenaça amb una creu un cocodril.

Veiem, doncs, que el drac és un element important i significatiu a la iconografia de S. Jordi. A més a més és el seu element identificatiu i diferencial d’altres màrtirs soldats, com S. Demetri, molt famos a l’Orient, matant “moros” (no, no, és S. Jordi). En molts altars, icones i retaules apareixen els dos sants, la diferència entre ells és el drac.
Ésta és la raó per la que en molts llocs s’ha mantés la figura del drac inclús separada de S. Jordi. Axí apareix en desfilades i processons. A Alcoi, quan es va fer una estilització de la festa a finals del segle XIX principis del XX, es va eliminar el drac, eliminant un element essencialment jordià. A la processo i desfilades estava pressent el drac com un element propi: la “cuca fea”, hui desapareguda de la festa. Això no ha passat a Banyeres, es manté a la imatge, (¡com no! es el signe universalment “identificatiu” i “significatiu”) i la tradició que s’ha engrandit amb la representació del drac.

Podem afirmar sense cap rubor, ni parlar a destemps: ¡El drac és molt important!. Per la historia i per la figura de S. Jordi.

A pesar de la llargària, impròpia (ho reconec) d’un article de festes, no vull acabar, desprès de parlar del drac i la “llegenda”, sense ressaltar un fet de la llegenda àurea en el que Banyeres s’identifica plenament. Diu la llegenda que quan:

S. Jordi amb l’espasa arrencada matà lo drac
i mana llançar-lo defora la ciutat.
I quatre parelles de bous el van llençar en un camp.
I lo rei a honor de Santa Maria i de S. Jordi
feu fer una molt bella església”.
Igual que a Banyeres de Mariola van fer els nostres avant passats, en honor de Santa Maria i de S. Jordi.

¡Vítol al Patró sant Jordi!

Descarregar document