Dia de Santo Cristo e a cerimônia do cemitério


Vicent Berenguer Micó

La trajectòria que les últimes quatre dècades ha seguit la festa de moros i cristians ha sigut prodigiosa, tant a Banyeres com a altres poblacions, i allí on l’han incorporada al seu calendari festiu crec que ha de prendre’s com un fet esperançador de la seua vitalitat, encara que a vegades puga semblar poc ortodoxa. Possiblement és la projecció del seu mite el que provoca en cada nova població una particular adaptació dels seus aspectes d’història, llegenda i festa. de 1960, de mitjana, cada any l’ha incorporada un poble valencià, i això és més dels que la celebraven fins aleshores, però de segur que pel temps es consolidaran els millors valors de cada lloc, o bé el que decidirà cada grup social. Albert Alcaraz, en Moros i cristians. Una festa (2006), ho explica ben gràficament.

Recordem que la festa de moros i cristians configura els seus actes entorn del que s’anomena la trilogia festera (l’entrada, el dia del patró i l’alardo), Alcoi n’és l’exemple. mas, com en altres festivitats, era i és corrent que l’endemà del cicle de dies oficialment festius se’n dedicara un «de descans» (l’eixabegó, del gos…), abans de la tornada a la rutina laboral. esta, quant als orígens de l’últim dia, l’actual Dia del Sant Crist, la meua conjectura és que ens trobem davant d’un dia 25 d’abril que ha passat de popular o espontani uns segles enrere a oficial des d’algun moment. esta, en un primer temps, aquest dia podria celebrar-se «fora del programa» en el qual els festers _amb vestit fester o no_ i els familiars festejaven l’acabament de les festes jordianes anant a passar el dia en un tossal que hi ha molt prop de la població, el paratge de l’ermita del Sant Crist _potser encara no hi havia l’ermita d’ara_, amb les seues vistes esplèndides i úniques. Posats a imaginar, a partir d’ací, esmorzats, passarien algunes coses abans de baixar cap a casa: si no havien sorgit ja, alçarien al muscle els capitans nous, hi hauria alguns músics… Eu, como isso, any per any, pel seu relleu fester, en algun moment aquest dia va entrar en el programa oficial.

És evident que els actes d’aquest dia 25 d’abril de temps antics o immemorials són difícil de fixar, només des del 1891 en què disposem del programa de festes imprés consten per primera vegada els actes d’aquest dia, i ausades que és important la notícia. D’altra, la festa no ha estat mai exempta de la influència del poder, ja que naix d’ell, i ara la meua observació és que el règim dels Borbó (1707) marcaria aquesta diada, però això no es pot simplificar ni fàcilment ni breu. Segles enrere, la fixació dels actes festers no es concebia de la mateixa manera que en les últimes dècades quan tot d’una trobem que hem assolit ja un òptim programa fester del dia 25 d'abril: ball de banderes al Morer, alçada de capitans nous, disparada cap al Sant Crist, salves a l’ermita de Sant Jordi (abans cementeri vell), missa al cementeri i esmorzar al Sant Crist, alçada de capitans, disparada dins a la Malena, Despullament (o Conversió del moro en cristià), ball moro, disparada cap a la Plaça Major, ball de banderes, trasllat dels santjordiets

Els llocs tenen la seua importància, no és el mateix esmorzar al Sant Crist que al Molí l’OmbriaPerò si acceptem, com així sembla, que a la seua manera les Festes de Sant Jordi es celebren ben bé des que s’instaura el sant com a patró del lloc en el segle xiii, i que reviuen en el xvii, per l’expulsió dels moriscos, no em pareix inversemblant conjecturar que s’haurà anat a esmorzar sempre a aquell tossal, al Sant Crist, com a «dia de l’eixabegó», l’endemà del Dia de Moros i Cristians. Trobem que la primera referència d’aquesta edificació és del 1775, any en què es va fundar el Calvari entre les ermites de Santa Maria Magdalena i el Sant Crist (Berenguer Mora, Bañeres e San Jorge, como. 1920; 2a ed. 1982). Més avant, o 1790 l’inventari de tots els edificis religiosos de la localitat també inclou l’ermita del Sant Crist (Ministeri d’Assumptes Exteriors, Reial Ordre 18-4-1790; Mira Calatayud, Primer centenario de la ermita del Santo Cristo, 2004). I el 1793, en el cèlebre gravat de Cavanilles es distingeixen les dues ermites (Observacionesdel Reyno de Valencia, 1797). També fa al cas constatar que, entre 1734-1752, s’edifica l’actual església parroquial a la Plaça Major, desafectada la primitiva al siti de l’actual Teatre Principal, construït a principi del segle xx, un teatre que ja va substituir l’aleshores conegut Celler Sant Jordi, una cooperativa dels productors de vi que hauria estat en actiu des de la desafectació de la primitiva església.

Pareix que, en efecte, les construccions citades s’erigeixen en el set-cents, una època de transformacions, en ple context del regnat dels Borbó (1707), un règim que no va restar alié de les idees il•lustrades que amb desigual sort incideixen en la societat hispànica, recolzat sobretot pel bon moment econòmic que proporcionen les colònies americanes, encara que no s’aconsegueix impulsar una eficaç industrialització, com s’esdevé a Anglaterra o Alemanya. Els signes del poder polític, amb tot, es manifesten i són contundents, tant a l’antic Regne de València com per tot arreu. Però en la mesura que obrim l’àmbit d’observació s’entén millor l’època, a Banyeres es fa una ermita i un temple nou, però a Lleida, per posar un cas dels significatius, Carles III, o 1761, fa construir una seu de nova fàbrica com a compensació per l’ocupació militar de la vella seu, o 1278, que el 1707 va estar a punt de ser destruïda per les tropes francoespanyoles de Felip V, i es va transformar en fortalesa militar fins a fa ben pocs anys. aqui, la instrucció del secretari del Consell de Castella (1707): «para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado», va servir de poc. portanto, la construcció de calvaris i ermites del sant Crist, entre outros, representen algunes intervencions de la política borbònica, que en alguns casos faran recular devocions o festivitats anteriors. En el cas de Banyeres de Mariola, és clar que Sant Jordi va resistir l’empenta i el Sant Crist, com s’ha vist, va acabar integrant-se en el programa oficial de l’últim dia de festes. No es pot negar, claro, desafecció al Crist, ja que fins als anys seixanta encara es portaven exvots a la seua sagristia, però només és en el 1963 quan es crea la confraria, a proposta dels capellans José Soler i Francisco Asensi, e 1991 quan s’inaugura el llibre d’or per a registrar l’alçada dels capitans.

Altrament, trobem que l’estiu del 2008, i no pot ser casual, a Atzeneta d’Albaida van celebrar el tres-cents aniversari de la festa del Sant Crist, la festivitat de més relleu de la població. Considerat el cas d’aquesta població, em veig portat a imaginar _fent ficció històrica_ que el dia 25 d'abril 1707 _com el del 1708, primer aniversari del règim dels Borbó_ hauran estat per als banyeruts d’aleshores unes de les jornades més singulars en la història de les Festes de Sant Jordi. No em costa imaginar que aquell dia hauria de manifestar-se més patriotisme borbònic _centralista, jacobí_ de l’imaginable, perquè seria impossible pujar a esmorzar al tossal de l’aleshores probable proto-Sant Crist i restar immune veient en l’horitzó els camps de Cabdet i Almansa. És clar que són conjectures personals —sense oblidar l’Almansa d’Alfonso Danvila, 1940, però és lògic que, per a Banyeres, «la seua victòria d’Almansa» afectara, que produïra algun canvi en els festers, els familiars o les autoritats locals. La derrota dels Àustria no va ser un canvi de règim sense més. I és segur que en la mesura en què s’indaguen aquestes relacions de l’època borbònica (i d’altres períodes polítics) coneixerem millor alguns aspectes socials i de les festes de moros i cristians.

Aquests últims mesos, la iniciativa de proposar que l’acte del cementeri tinga el caràcter de bé d’interés cultural ha assolit un recolzament unànime de les associacions de Banyeres de Mariola i, sens dubte, de tot el veïnat. Les festes de moros i cristians, en honor de Sant Jordi, provoquen fenòmens així. A vegades alguna polèmica, però sempre generen una profunda admiració, i asseguraria que la seua capacitat d’integració, al remat, comporta un indubtable enriquiment humà.

I per damunt de tot, tinguem un pensament per als morts, almenys una vegada l’any, i un pensament per a la mort, moltes vegades. La mort des de sempre angoixa els homes, i en contemplar el cementeri entenem que tot no són els ossos i la cendra, que també compten les flors i la memòria, i el pensament per als qui van viure amb nosaltres, que això és l’arrel del pensament humà i la possibilitat de somriure. Em pareix que, como isso, recordant aquestes idees de Joan F. vista, s’expressen nítidament els sentiments que convoca l’acte del cementeri.