El Conjurador i Sant Jordi


José Antonio Miró Sempere

De xicotet escoltava contar, tant a la meua iaia com a ma mare, un relat que no entenia perquè desconeixia el significat d’una paraula que em sonava extranya i que jo pensava que no podia ser una cosa bona. La paraula era “conjurar” i s’aplicava a alguna cosa que es feia amb una imatge de sant Jordi dret al qual anomenaven sant Jordi el xicotet.
El que sí entenia millor, perquè semblava un conte, era que la gent de Banyeres pujava a l’ermita del Conjurador que es trobava al peu del castell. Des d’allí es divisava una gran extensió de terreny. Quan hi havia una tempesta, la gent s’acompanyava de la imatge de sant Jordi per conjurar i espantar el mal temps fora de les fites de la població per a que no fera malbé les collites. Alhora, la campana de sant Jordi era llançada al vol per a trencar la tempesta. També des de l’ermita -segons record a ma mare, que li contava la meua iaia, a la qual li ho havia contat la meua bes iaia- el dia de la Santa Creu es feia la benedicció dels termes.
Conte tot açò perquè he estat familiaritzat amb la paraula Conjurador des de molt xicotet. Tant és així que li vaig prendre afecte i va deixar de ser extranya i roín perquè la relacionava i fusionava amb sant Jordi. Quan anava a visitar la meua iaia, que vivia al peu del castell, jugava en una costera plena de trastos vells i runes i em costava imaginar que allí havia estat en altres temps l’ermita dedicada a san Jordi.
En febrer de 1998, Jordi Joan Francès em va proposar formar part de la Junta directiva de la Confraria amb el càrrec de secretari i vaig aceptar amb molta il•lusió.
A les primeres reunions em vaig sorprendre gratament quan es va començar a parlar del projecte de recuperació de l’espai on havia estat l’antiga ermita.
Després de moltes reunions, la junta va decidir, per majoria, apostar per desenvolupar aquest projecte durant els tres anys de gestió de la part religiosa de les festes de Sant Jordi. El propòsit era intentar dur a terme el projecte, conscients de que ja ho havien intentat altres juntes i no havien aconseguit encetar-ho per qüestions econòmiques.
Potser no cal explicar el treball d’aquest temps que he compartit amb el meus trenta-dos companys (encara que els primers tres anys s’han convertit en cinc, quatre en la Junta i un any a la comissió d’obres per a poder acabar el projecte). Però si que vull explicar la il•lusió que he experimentat en veure com, a poc a poc, el projecte anava prenent forma. He viscut, a través dels plànols que ens presentava l’arquitecte Paco Picó, la transformació d’una costera plena de runa en un lloc digne per al que havia estat el Conjurador i sant Jordi.
Mentres arreplegàvem cartó amb la col•laboració de tot el poble, ens l’adonàvem que ja era una realitat l’escultura de Manolo Boix: un sant Jordi amb un gran valor artístic. El monument l’ha aconseguit tot un poble amb el seu esforç i col•laboració, perquè la Junta només vam ser l’instrument d’execució.
Quan aquest article siga publicat, la escultura dedicada a sant Jordi serà tota una realitat. I serà un monument de tota la població de Banyeres de Mariola.

Baixar o arquivo