El cementeri


Vicent Berenguer

El cementeri té a veure amb la mort humana i per tant molt amb la vida humana. Tot és vida (com tot és política, deia Aristòtil) i la vida mateixa és qui ens porta a la fi de tots els seus camins humans a la seua fi, que és la mort. La mort essencialment és una separació que ens afecta íntimament, per això té i provoca un interès individual, per a un mateix, però és la mort en segona persona la pista més important per a concebre (en la mesura del possible) la mort pròpia. Són coses que ens la posa en relacions amb la humanitat, ja que la mort suscita preguntes però també moltes respostes, la vida dels humans probablement es veu en tota la seua extensió acompanyada per aquestes qüestions i moltes de les nostres actituds mai no estan exemptes d’aquest fet, perquè la vida humana és convivència i la noció de persona implica companyia.

La reflexió sobre la mort es remunta a les manifestacions més antigues de la humanitat al llarg de la historia del planeta, ja que la vida i el món en general són a cada pas encreuaments de fils i talls, entallaments i entretallaments. Així, en la nostra personalitat hem assimilat moltes coses essencials que són tan evidents com invisibles i a vegades hem de parar-nos a distingir entre el que pensem i el que suposem, car que tot el que “sentim” o opinem que “sentim” és convenient sotmetre-ho a un discerniment que oriente sobre la significació d’això que diem sentir espontàniament però que pot contenir una poca o molta complexitat inherent.
També en el context cultural de la fe i la cultura cristiana, som molts el que coneixem com aquesta potencia la solidaritat íntima entre els difunts (els que han viscut) i els supervivents (els que moriran). Val a dir que consolida i consagra la humanitat. Difunts i supervivents poden i deuen fer-se el bé mútuament. D’altra banda, queda totalment exclosa i descartada la possibilitat que els difunts facen mal als supervivents o viceversa. Les angoixes i aprensions que persisteixen (fins ara mateix) són vestigis del paganisme, i estic d’acord amb alguns autors que això mostra que el cristianisme no ha estat totalment ni generalment assimilat. A ,més d’això, per descomptat que hi ha altres cultures i fets que també tenen una relació positiva amb la mort i que mereixen tot el nostre respecte, tant pel que compartim com pel que ens diferencia.

Davant d’això, en el cementeri tenim un model que ens permet discernir la complexitat de la comunitat dins de la persona, i en la persona el model que permet captar la cohesió de la comunitat. La humanitat consisteix precisament en aqueixa constant sobre posició difícil i laberíntica. I la complexitat del cementeri és precisament el que no ens deixa mai indiferents, la simple resposta a la seua funció o utilitat (el lloc per a enterrar els morts) només fa que suggerir més i noves qüestions, relacionades amb la vida, precisament. És un escenari privilegiat de la memòria de l’amor i de l’oblit, perquè solament l’amor descobreix la mort, només per l’amor sabrem les poques coses que sabrem d’ella. Al contrari, el que ens provoca indiferència no ens diu ni ensenya res. Així es la indiferència.

Per això, visitar el cementeri és en moltes ocasiones activar aquest sentiment d’amor, i en aquest cas entendre el significat de la mort, tot el que ensenyen les separacions essencials que tantes vegades allí es fan presents d’una manera especial. Per descomptat, la meua memòria personal no es`ta exempta del sentiment de tenir present la mort. Enguany, a final de gener farà un any que vam soterrar ma mare. És la meua última relació de manera més directa amb la mort, però això no altera la memòria que tinc d’altres familiars més acostats (inclosos els molts amics, els coneguts, el saludats i, naturalment, els desconeguts). Mon para fa quinze anys que va morir, els avis, les ties, fins i tot un oncle que no vaig conèixer, no morí precisament de mort “natural”, en l’any 37, a tots els tinc presents. De prop i de lluny mantinc un diàleg íntim i constant a l’entorn del viure i de la vida, la d’ells, la meua, la nostra en definitiva, perquè hi ha en els humans una espècie de tenacitat heroica que adoptem pel pur instint de viure. Probablement això és una de les actituds que més humanitza.

En alguna època també jo m’he sentit desconcertat davant la mort i no diguem davant del cementeri, probablement encara hi tenia uns vincles molt tènues i inconscients. De menuts, anàvem els amics a jugar a l’anomena’t cementeri vell, l’actual ermita de Sant Jordi, i era tota una altra cosa, que ara estalviaré al lector. Amb tot, a mesura que passen els anys aquell inicial desconercert s’integra en l’argument de la vida amb una rara lucidesa, es fa un lloc endins de nosaltres que pel fet que creix més cada vegada arriba a convertir-se en una certesa positiva, que ensenya a viure, ni que siga com s’hi ha apuntat, de manera una mica complexa. Actes com el d’entrar els festers al cementeri de Banyeres a disparar amb trabucs, acceptada la seua singularitat per al neòfit, són un signe més que s’hi té molt en compte la mort i que –com escriu María Zambrano- gràcies a ella (més bé que malgrat a ella, la mort), s’intenta assumir la vida i donar-li unitat. Per això, tenim la memòria feta de dol i condolences arran de la mort, de celebracions i commemoracions, des de les particulars a les universals, i tot això afirma la vida
En qualsevol lloc sempre m’he sentit molt emocionat pels cementeris, tant a Castella, Andalusia, Galícia, als Pirineus com també en altres països, he sentit sempre que la seua visita és fructífera. Ara pensava en un cementeri que considere “el meu” per les raons que he esmentat, i que així mateix convoca altres emocions que, en un altre pla, tampoc no passen per alt. La primera plaça, les tombes a terra, fins i tot la terra o la grava del sòl, la precarietat o inconsistència de l’element vegetal, són elements que també parlen més dels vius, evidentment, que no dels morts. És clar que un element essencial és tot allò que informa de l’objecte del lloc: les làpides amb llurs noms i cognoms, les inscripcions o els epitafis, les fotos, és impossible parar indiferent davant d’una informació tant rica, les dates, les edats dels difunts en particular, el lloc que ocupen segons les àrees més antigues o les més noves i especialment els més recents. Tot transmet una incomparable lliçó de respecte, d’humilitat, però com dèiem, d’assumir i donar unitat sobretot a la vida.
Així, cada vegada que revistem al cementeri pel motiu que siga, tornen a reafirmar-se aquestes actituds de l’existència davant de la mort. Per a aquestes idees m’he recolzat també especialment en Lluís Aracil, entre altres, perquè em sembla un pensador amb unes grans intuïcions de vida en aquest sentit, com ara el fet de pensar que la mort ens enfronta a l’existència i que aquesta evidencia laberíntica no és absurda, sinó irònica, perquè entendre-ho així significa que podem fer alguna cosa, que depèn de nosaltres i val la pena: buscar, saber més i entendre millor.

Descarregar document