Sants i difunts


Tello Navarro i Albero

La festa de Tots Sants és molt antiga. Hi ha qui diu que va nàixer al s.VII, quan el Papa bonifaci IV, en compte d’enderrocar el Panteó romà – el temple pagà de tots els déus – el va purificar i el va consagrar en honor de la Verge i de tots els màrtirs (màrtir és mot grec que significa testimoni, és a dir, persona que compareix a certificar la identitat d’algú, l’exactitud d’una declaració…). La paraula màrtir es va ampliar als homes i dones que havien donat la seua sang per causa de la seua fe en Crist i només s’hi arribava, pràcticament, pel camí del martiri.
Un parell de segles després, la festa de tots els màrtirs va passar a ser la de tots els Sants. Ací entren tots els justs encara que no hagueren patit el martiri. Al cap d’un temps. s’afegeix a aquesta festa una altra commemoració – el dia següent – que convidava a la gent a pregar per tots els fidels difunts.
Vegem el diferent valor de les dues denominacions: un Sant és una persona canonitzada i, en un sentit més ample algú que per les seues virtuts gaudeix al cel, un difunt és simplement un mort, amb independència del destí que li haja correspost en un altre món.
Quan es parla dels Sants hi ha la creença que són al cel, i quan es parla de difunts hi ha la evidència que ja no són entre nosaltres. I és aquesta absència i aquesta creença la que ens porta almenys dues vegades a l’any, per tot Sants i per les nostres festes, a veure’ls reviure i recordar-los amb emoció.
La mort – la dels altres i la nostra – és una realitat. Difunt, etimològicament, és una paraula que prové de “defungi”, que vol dir acomplir una funció o una obligació, pagar un deute. I això és el que fem quan morim. Com qualsevol acte de la vida, convé fer-ho bé. Si pot ser, pagar el deute sense protestar massa.
La commemoració dels Sants, només es pot fer des d’una creença religiosa. Per al creient morir és la major naixença, mentre que la memòria dels difunts no depèn ni de la fe del mort ni de la fe de qui els recorda.
Al nostre poble l’últim dia de les nostres festes i al cementeri ho celebrem com un homenatge a totes i a tots els nostres avantpassats, uns amb el seu silenci, d’altres pregant, els festers amb els trabucs omplint d’un soroll respectuós l’espai pels records dels absents, el recolliment, el silenci… i no només pels nostres difunts, també pels dels altres i pels de tots, en un acte que ens agermana i que ens fa veure que realment la vida l’hem de viure sense oblidar el passat. Caldrà treballar i somiar per un futur millor.

Descarregar document