La Promesa


Demetrio García

Doncs senyor, això era, no fa molt de temps, ni molt lluny d’ací, que va ocórrer aquesta història, la qual vull contar, com me la van contar a mi, i si dic mentida, és que em van enganyar.
Dos germans eren, de pareguda edat, els dos alts i ben plantats, i de la mateixa comparsa de son pare, des que van nàixer
Al més gran en edat, i en coneixement, li deien, come, Jordi. Persona seriosa i reflexiva, que tot s’ho pensa dos vegades. De poques i ben meditades paraules, gestos sobris i pausats, i mirar als ulls. Potser pel poc parlar, quan un l’escoltava, en les seues paraules, sempre trobava trellat. Bon, fester, i millor amic.
El menut, en edat, que no en grandària, ja que li passava mig quart a l’altre, era molt diferent. intel•ligent, però poc reflexiu, era, del de “dit i fet”, alegre, bon conversador, molt popular i volgut, no li faltava, com dic, intel•ligència, anche, tenia una miqueta d’astúcia.
Dos germans tan diferents, tenien, no obstant, algunes coses en comú: l’estima de l’un per l’altre i dels dos per son pare, puix sa mare els havia faltat quan els dos eren molt menuts.
Doncs senyor, que en aquesta vida hi ha d’haver de tot, alegries i desgràcies, va succeir, que el pare va tindre una desgràcia.
Un dia que amb el seu cotxe anava cap Alcoi, va tindre la mala sort d’eximir-se’n en una corba, amb el resultat que el cotxe es va esbrossar i un poc més, i ell no la conta, puix es va trencar una cama, dotze costelles, i el nas.
Així que el van portar a l’hospital, i allí es va quedar, molt greu, ingressat.
Els metges no li donaven moltes esperances. Son pare estava molt mal.
Com una pedra negra d’amargura, va caure damunt d’ells la notícia.
Es miraven, i ningú deia res.
Passaven les hores, llargues com mesos, i els dies quasi eterns, mentres la inquietud i la desesperació se’ls menjava.
Quan pitjor estaven les coses per a son pare, Jaume, el més menut, va dir molt seriós:
Faig promesa, que si el pare es posa be, he d’eixir tota la processó del dia Sant Jordi, amb una dotzena de cigrons a les sabates, desfilant amb la nostra esquadra.
El major, i de més trellat, el va mirar, i va pensar:
S’ha tornat boig, això que diu no es pot fer. ¿Dotze cigrons? ¡te’ls claves en les sabates, i ja no et caben els peus! ¿com punyetes has de caminar?
Així que li diu:
-vista, si tu ho fas, jo també, però soles mentres tu aguantes, o fins que no puga més.
I així, va quedar la doble promesa.
Si penseu que es poqueta cosa, poseu-vos dins les sabates dotze cigrons i camineu un poc. Ja em contareu l’experiència.
Va ocórrer, que el pare, va patir prou, va tardar, i li va costar lo seu, ma, anche, es va curar.
Va passar el temps, van arribar les festes. Els dos germans, vestits de fester amb el barret roig al cap, desfilaren molt contents a l’entrada.
Il giorno dopo, de bon matí, diana i missa major.
I sobre les set i mitja de la vesprada, al carrer Sant Jordi, preparant-se per a eixir a la processó.
Jordi li diu a Jaume:
&’61485; Recorda-te’n, dotze cigrons a les sabates, sis a cada una, de la plaça a la plaça.
&’61485; No et preocupes per mi. Ho vaig prometre, i ho pense complir.
&’61485; Be, ja veure’m.
Claven mà a la butxaca, trauen cadascun, un grapat de cigrons, es lleven, primer una, sis cigrons, i al peu. Després l’altra, sis més, i a l’altre peu.
Es miren als ulls, i comenta la processó.
Jordi, des del primer moment sent que els cigrons li destrossen els peus. Molt mal li fan. Però mira al seu germà, i el veu tan tranquil, que fa un esforç, i camina.
Els minuts, no són més que cinquanta o seixanta punyalades alternatives als peus. El trajecte recorregut, molt curt. El que queda, inacabable.
Però mira al seu germà, i el veu sofrint tan callat i amb tant de sacrifici, que no pot menys que aguantar, ell també.
&’61485; Qui ho haguera pensat d’ell. ¡Tan capfluix, i mal de cap! Mira’l com aguanta, i a penes coixeja un poc.
Plaça de l’església, dolor.
Strada principale, llàgrimes.
Carrer Laporta, suor gelat.
&’61485; ¡No puc més!, estic molt mal, em retire.
I dit açò, pel carrer Angel Torró, s’aparta cap a un portal, es llevà les sabates, de dins de les quals caigueren cigrons amb sang, i descalç i coix s’apartà i s’assegué, i se’n recorda del seu germà, heroic, com un màrtir, que amb un somriure, continua la processó.
Al cap d’uns minuts, es posa les sabates, i amb un gran esforç, camina fins la plaça.
Qualche tempo dopo, el menut arriba, acabant la processó, conforme a la seva promesa.
Jaume, enhorabona. Mai m’ho haguera pensat. No creia que pogueres aguantar tant. ¡Si jo ni tan sols he pogut arribar a la meitat”. Llevat les sabates, reballa els cigrons, i anem se’n a casa a posar els peus dins un bany d’aigua amb sal.
Jaume es para, agafa una sabata, i amb molta parsimònia, la volteja.
En compte de caure rodant els cigrons, de dins de la sabata, no cau res.
-¿què has fet? On estan els cigrons?
Ací dins son tots, i a l’altre peu, sis més.
¡No m’ho puc creure! ¡ensenya-me’ls!
Clava els dits dins la sabata, I trau una pasta de color indefinit apegada als dits.
&’61485; ¿On són els cigrons?
&’61485; qui
&’61485; ¿Ací?
– E. Recorda els termes de la promesa: Dotze cigrons, sis en cada sabata. I dotze n’he posat. Tota la processó, i tota la processó els he portat.
¡Però, no es va dir res. Prohibint que els cigrons estigueren bullits!

Scarica il documento