Elvira Ferre i Tortosa
En les festes de l’any 1980, la meua familia no va estar a Banyeres per motiu del dol per “l’agüela” Elvira, q.e.p.d.
Els meus pares i la meua cosina varen anar a passar els dies de festes a ma casa, a Palma de Mallorca, on estava vivint jo estos anys passats per motiu de la meua faena.
Ni tan sois un moment varen deixar de ser recordats i comentats tots els actes de testes en els mateixos moments en que estaven realitzant-se al nostre poble; però vaig a referir-me únicament al dia de Sant Jordi, perquè el que ens va passar, més que una anècdota, va a ser per nosaltres una vivència que va fer vibrar el nostre cor per l’emoció.
A primera hora del matí, per ser el dia del nos¬tre Patró, vàrem anar a missa a l’església de Sant Magín. Eren les huit i quart del matí i la missa començava a la mitja; esperant en la placeta que allí hi ha, vàrem taral•lejar un «pasdoble dianer» i và¬rem formar un poc, procurant no cridar l’atenció de la gent que passava per allí. Interiorment nosaltres estàvem vivint la nostra diana.
A continuació la Missa, en mallorquí, i al sen¬tir anomenar a San Jordi… emoció… i uns colpets que poc a poc pujaven fins la gola.
Després varem llogar un cotxe per a recórrer llocs de l’illa; vàrem anar a Formentor i recorde que des d’un mirador de la muntanya es veia una panorà¬mica d’impressió, però en les nostres ments hi havia una altra panoràmica molt més impressionant: La Missa Major, l’Església de Banyeres amb les portes obertes perquè no cabien tots… els capitans, les abanderades i el colorit dels vestits dels festers de les nostres deu filaes.
No es questió de contar-vos el recorregut del dia, però si que vull fer menció del final i és que per la tarda, després d’eixir del Port de Pollensa, on havíem dinat, vàrem decidir anar a vorer el castell d’Alaró, un poble de la muntanya. Però a l’aplegar al poble, ens digueren que el castell estava tancat, que tan sols obrien dissabtes i diumenges; llavors tirarem per una carretera estreta, tan estreta que anàvem tocant els brassals i se’n vàrem anar a un poblet molt xicotet que es diu Orient i que ens havien dit que era molt pintoresc.
Efectivament, en aplegar, quan ja havíem encès les llums del cotxe, ens va donar la impressió de ser un poblet de Belem.
Era el moment en que a Banyeres, la Processió estava en tot l’apogeu.
Anàrem a un bar que allí hi ha i després de pendres un Café, començarem a vorer el poble; Una escaleta… en un carrer amb la placa de manisetes que deia (Carrer deis Reis d’Orient); Y, la pujadeta a l’església… altra inscripció en manisetes (Carrer de Sant Jordi).
Parlant com estàvem de la Processió, va ser llegir el nom del carrer i ja ens tens ais quatre cantant l’Himne a Sant Jordi fins la mateixa porta te l’església. No el vàrem poder acabar entre plors i rialles.
Al aplegar davant ens trobarem amb una imatge del nostre Patró i esta inscripció: (ESGLÉSIA DE SANT JORDI PATRÓ D’ORIENT). Açò ja va ser el súmmum d’emoció i l’alegria més gran que podíem tindre este dia.
Allí a la porta i davant del Patró, vàrem resar cantar i (marxar) i també ens donava la impressió que si algú ens veia i ens escoltava, creuria sense dubte que estàvem tocats, però desitjàvem que ixquera la gent de les cases per a dir-los que no estàvem bojos del tot, que érem de Banyeres i que teníem el mateix Patró.
Però allí no es veia a ningú; les cases de prop l’església estaven tancades i la nostra il•lusió era entrar a donarli gràcies al nostre Sant per haver-nos dut fins allí en este dia i a eixa hora.
Vàrem tornar al bar a preguntar si podria ser visitar l’església. La dona que ni havia ens va dir: Baixeu per el carrer i al girar el cantó viu el senyor rector i segurament avui estarà ací al poble.
Vàrem baixar pel carrer que també tenia una placa de manisetes que deia: (Carrer La Creu). Al¬gú de nosaltres va dir; «Açò és una sucursal de Banyeres».
Al arribar a casa el rector i dir-li el que desitjàvem i el motiu, l’home, molt amablement, es va po¬sar la boina i ens va acompanyar.
En el trosset de camí, ens va contar que el poble era el més xicotet de Mallorca, que tenia uns trenta veïns que es dedicaven a l’agricultura, que alguns d’ells no eren d’allí, donant-se el cas que en vint anys tant sols s’havien fet tres enterraments. Les cases de prop de l’església les havien comprat estrangers i per això estaven tancades en aquella època. El motiu de estar ell en el poble era perquè al dia següent es feia una boda, puix molta gent de Palma es casava allí per lo pintoresc del poble i de l’església i després duia a batejar als seus fills. Sinó, ell acodia a celebrar Missa els dissabtes o els diumenges.
Ja allí dintre i després d’explicar-nos les característiques d’esta església del segle XVII, ens va dir que podíem resar i cantar al estil del nostre poble, i així ho varem fer. Vàrem cantar a tot pulmó, tot l’himne sancer i mirant-se els uns als altres com rodaven les llàgrimes per la nostra cara, tots agarrats vàrem cridar (Vitol al Patró Sant Jordi).
En Jaume Capó i Villalonga, el senyor rector, creiem també que estava emocionat i ens va dir que gràcies a una gent de Banyeres, va tindre eixe dia Sant Jordi, un homenatge en Orient.
Al preguntar-nos quin nom tenia la família, li va dir ma mare: La família Picoli. I llavors ens va dedi¬car el llibre: (L’Església de Sant Jordi d’Orient) del que es autor i es vàrem acomiadar prometent-li que li enviaríem un programa de les nostres testes de l’any 1981.
Vàrem acabar el dia de Sant Jordi de la millor manera possible, eixa angoixeta que sentíem per no estar en el poble en eixe dia, s’havia disfraçat, ja que des de lluny havíem estat junts; el Patró s’ha¬via encarregat de muntar este empostissat.
Va ser per a nosaltres tan emocionant que us ho volia contar a tots el banyeruts i així ho he fet.
VISCA SANT JORDI!
VISCA BANYERES!
