Sant Jordi en el Maestrazgo

Emili Beüt

Sí senyors, Sant Jordi es troba en el Maestrat, eixa històrica comarca que s’estén per la zona nòrdica de les terres valencianes. Allí hi ha un poble que ostenta el nom del Sant Cavaller Màrtir de Capadòcia.

Es tracta d’una vila edificada sobre un tossal d’un centenar de metres d’altitud, que s’agrupa al redós de l’església parroquial acabada en 1759, que té per titular Sant Jaume, i que no és molt espaiosa, però posseeix alta cúpula i un quadrat campanar ab artístic remat.

La major part dels carrers són escassament pendents, havent-ne també de plans i prou amples. Es un goig poder contemplar encara moltes clàssiques portes arquejades que rememoren passats segles. Un carrer exhibeix l’evocador nom del Delme. En la plaça queden unes velles arcades de pedra que formaren part de la primitiva església, en el lloc on pareix que després va estar l’hostal.

En l’època musulmana en lo que ara és el poble hi havia un Mas, situat en territori de la jurisdicció del Castell de Cervera, fortalesa que ja en 1157 Ramon Berenguer va prometre donar, quan arribarà al seu poder, a l’orde de Sant Joan de l’Hospital, lo que confirmà després de 1171 Alfons el Cast, va encara reiterar Pere el Catòlic en 1208, i finalment Jaume I en 1233 quan ja es trobava actuant en terres valencianes per a conquistar-les. Però el castell no passà als exèrcits cristians fins eixe mateix any 1233, i és aleshores quan foren complides les repetides promeses i els hospitalaris es possessionaren, i després va determinar-se l’extensió del seu domini territorial.

El Maestre de l’ordre, Hug de Folcarquier, en 1235 atorgà la carta pobla, dictant les normes per a tots els pobladors de la circumscripció del Castell, denominació que en aquells temps equivalia a Districte, al que un Privilegi de Jaume I concedí als habitants el poder de pasturar els ramats en els termes de tots els pobles en ell compresos.

Aquell Mas a què ens havem referit, en el que hi hi havia instal•lat un molí d’oli, o almàssera, quedà dins del terme del poble de Traiguera, i fón adquirit pels germans Esteve i Bononat Asteller (o Esteller) i per Doménec de Montereal, cavallers de les tropes reials, i per este motiu començà a dirse-li Mas dels Estellers.

En 1261 compraren el molí els Hospitalaris, i naturalment van començar a intervindré en la seua explotació, fixant les regles de funcionament el lloctinent del Castellà d’Amposta, com cap de l’ordre en la demarcació.

La dissolució de l’ordre del Temple va donar origen a què es fundar la nova Ordre de Nostra Senyora del Montesa, que es feu càrrec de totes les propietats dels Templers, i també, per conveni, de les dels Hospitalaris. En conseqüència el Mas dels Estellers passà als Montesians des de 1319.

El Mas anà a poc a poc engrandint el caseriu a l’entorn, i va aspirar a deixar de ser una aldea de Traiguera, a independitzar-se. A l’efecte, es va proposar la separació a les Corts celebrades en Monzón en 1626, però del Braç Militar, per pressió de l’ordre de Montesa, es va oposar, refusant-se la sol•licitud.

La insistència dels habitants del Mas dels Estellers en la segregació, la seua perseverança, donà a la fi resultats positius, y el 28 de agosto de 1647 el rei Felip IV concedí el Reial Privilegi d’erecció en vila separada.

I l’1 de setembre de 1649, confirmant lo dispost, el mateix rei atorgà el nom de Sant Jordi a la nova vila, corresponent als desitjos expressats pels veïns.

Protestes, plets, i gestions de Traiguera retardaren l’execució, i fins el 7 de mayo de 1655 no es va elegir públicament el Mas en Vila. A seguit es nomenaren el Justícia, Jurats i els altres càrrecs públics.

La “dansa de sant Jordi” és un ball típic de la localitat, senyorial i reposat, en el que les reverències i salutacions sovintegen, donant-li un caràcter senyorial de distinció i elegància. S’executa al so del tabalet i dolçaina, i intervé un número il•limitat de parelles. Els homes duen xopetí creuat ab galó de seda per les vores, camisa blanca, jaqueteta curta de coll alt, calçó curt negre, calces blanques i espardenyes; per la cintura porten faixa de color, i el cap el cobreixen ab capell de copa alta. Un rellotge penjant de cadena des de la butxaca, completa la indumentària. Les dones vistent bruseta blanca, falda de gran volada de tela de casulla, mantó de colors ab reflexes tornassolats, calces i espardenyes blanques ab llistes negres llargues trenades sobre les cames. El cabell replegat en un monyo; s’adornen ab joies de valor, especialment les arracades.

La dansa és molt antiga i començà a ballar-se en la romeria que en compliment de promesa es celebrava anualment el dia de la Santa Creu, 3 de mayo, des del poble al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, enclavat en el terme de Traiguera, a uns 3 quilòmetres. En suspendre’s esta romeria a principis del segle XIX per divergències d’etiqueta entre els pobles, la dansa començà aleshores a executar-se en la mateixa vila de Sant Jordi, el 23 d’abril, que és la festa.

L’últim Cens general, el de 1981, fixava a la vila de Sant Jordi 590 habitantes.

L’escut de la localitat ostenta la imatge de Sant Jordi.

El terme municipal té 36’67 quilòmetres quadrats d’extensió, és allargat i limita pel NE. ab Catalunya, servint-li de fita divisòria el riu de la Sènia. Aproximadament per la part central del territori creua d’O. a E. el riu Cércol, que ve d’Els Ports de Morella. També el travessen els barrancs de la Barbiguera i del Surrac.

La major part del terme és plana, encara que ab ondulacions,però per l’O. i el SO., al voltant de la vila, s’alcen monticles qual elevació oscil•la entres els 200 y los 300 metres sobre el nivell de la mar. Cap al N. remunta el vèrtex geodèsic Palin 177 metros de altitud.

De la carretera nacional n.º 340, de Càdiz a Barcelona, al seu pas junt a Vinaròs, pot anar-se a Sant Jordi derivant per la també nacional n. º 232, de Vinarós a Vitoria i Santander, i recorrent uns 14 quilòmetres.
* * *
Seguint el meu costum he tractat en etes pàgines un tema relacionat ab Sant Jordi, però enguany vullc acabar el treball suggerint una idea: Ara que estan de moda els agermanaments entre pobles ¿no seria adequat agermanar les poblacions de Banyeres i de Sant Jordi? Un primer pas, el pròleg, podria ser que s’invitarà als Dansants a visitar Banyeres i intervindre en les festes de l’any pròxim.

La proposta queda llançada. L’Ajuntament i la Comissió de Festes de Moros i Cristians tenen la paraula, si ho creuen oportú.

descargar documento