El Castell de Montesa


Emili Beüt i Belenguer

És ben sabut que l’Ordre monástico-militar de Nostra Senyora de Montesa du a més el títol de Sant Jordi, que se li va afegir l’any 1400 quan pe acord entre el Papa Benet XIII i el rei Martí l’Humà li fou incorporada l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama, disposant-se en el Decret de fusió que fóra substituït l’emblema que fins aleshores usaven els montesians per la creu roja de Sant Jordi. Açò ens dóna motiu per incloure, entre allò que nosaltres considerem Milícies de Sant Jordi, als cavallers de Montesa. En conseqüència pensem que no està fora de lloc que nostra anual col•laboració al Programa de les Festes de Moros i Cristians de Banyeres es al castell de Montesa, que fou seu central de la repetida Ordre, les despulles del qual castell, a 370 metres d’altitud, coronen el cim del tossal que domina la vila del mateix nom, obra que es va reedificar al segle XIV, però que la seua primitiva construcció data de molts anys enrere, possiblement d’època romana, millorant-se pels àrabs.

Aquest castell de Montesa, en temps de la conquista, ja estava en poder de Jaume I, qui per la pretensió de l’alcait musulmà de Xàtiva hagué de cedir-li’n per l’any 1244, a canvi del castell menor d’aquella població, perquè li resultava de major interès en aquella ocasió al monarca cristià, a qui va retornar després, quan va ser sotmesa tota aquella zona.
Quan uns tres anys després Al-Azraq va alçar en armes als musulmans i Jaume I es decidí a expulsar-los, gran part es dirigiren a Montesa, que aleshores es trobava en el límit del territori conquistat pels cristians. Segons la “Crònica” del rei, allí “s’hi aplegaren uns seixanta mil hòmens d’armes, sense les dones i els infants”. A la fi foren dominats i passaren a Castalla.

Anys més tard, a les acaballes del regnat de Jaume I, se sublevaren altra vegada els musulmans novament dirigits per Al-Azraq; el rei es disposà a combatre’ls, però ja vell, hagué de confiar la direcció de la lluita al seu fill, l’Infant. Pere, qui mort el seu pare en 1276, continuà combatent; els sarraïns es replegaren a la protecció de l’estratègica fortalesa de Montesa, convertida en centre de rebel•lió. El nou monarca, Pere I de València, la va assetjar en abril de 1277, i davant la tenaç resistència musulmana es decidí a atacar-la personalment, enfilant-se a peu per la muntanya, sent rebut a pedrades que li destrossaren l’escut, però no per això es va acovardir, més bé sinó pel contrari, va combatre amb més ímpetu fins apoderar-se del castell, quedant completament vençuts els sarrains.

Temps després, quan amb motiu de la dissolució de l’Ordre del Temple, Jaume II va crear la de Montesa, pròpiament valenciana, el Papa Joan XXII autoritzà per Butlla del 10 de juny de 1317. El monarca, tenint en compte que el territori era encara fronterer amb terra de moros, li donà el castell de Montesa, per a què el reedificarà i instal•lara allí, en aquell estratègic punt, el convent que fóra residència del Prior i centre de la nova Ordre. L’il•lustre valencià Vidal de Vilanova feu la donació solemne, en nom del rei, del castell i també de la vila i el terme.

Les obres de reconstrucció començaren en març de 1335. Tres anys després s’inicià l’edificació de l’església i les dependències conventuals. Dins el castell quedaren la Sala Capitular, el claustre, la Sala Magistral, la sagristia, la biblioteca, l’arxiu, el refectori, la cuina, el rebost, el forn, la bodega, els graners, les cisternes, les presons, les habitacions, les cavallerisses i oficines. El Sacre i Reial Convent de Montesa assolí gran renom.

El castell estava voltat de grosses i altes parets; tenia torre de l’Homenatge i altres torrasses, això com pont llevadís. A la part de dalt del mur exterior d’una desmotxada torre, queden encara tres escuts gòtics en pedra: el de les barres aragoneses, el de la creu de l’Ordre de Montesa i el del Mestre Pere de Thous, que feu la reconstrucció.

Aquest castell fou qualificat pels historiadors com dels més forts del Regne de València, per la grossària de les muralles, fortitud de les torres i espaiosa plaça d’armes, en la que es diu podien formar fins 2.000 hòmens. Desclot deia que era “un castell alt i fort”; per a Viciana “era molt principal de Reino y muy hermoso y fuerte castillo”.

Quan la guerra de Successió l’Ordre de Montesa ja havia perdut la seua independència perquè Felip II havia incorporat el càrrec de Maestre de la Corona en 1587. El castell de Montesa quedà a favor de Felip V, defensant-lo contra les forces de l’arxiduc Carles, que no pogueren apoderar-se d’ell.

Una gran catàstrofe va ocórrer l’any 1748, quan a la matinada del 23 de març un terrible terratrèmol feu convulsionar la muntanya i descantellar-se les parets del convent-fortalesa, morint sepultats, entre els enderrocs, el Prior i alguns religiosos i novicis. El dia 2 d’abril es va repetir el moviment sísmic, que encara es va reproduir, per lo que el convent i el castell quedaren reduïts a una gran quantitat de ruïnes. Set anys més tard, l’1 de novembre de 1755, va haver-hi altra convulsió, que sortosament va causar només escassos desperfectes. Com resultat d’estes commocions quedaren munts de ruïnes escampades: bases de columnes, dovelles, gàrgoles, làpides, nervadures, ceràmica.

Abandonats i saquejats quedaren aquells enderrocs, sense que ningú els prestarà atenció. En 1926 es declararen les ruïnes Monument arquitectónic-artístic; anys més tard s’iniciaren treballs de neteja pel Laboratori d’Arqueologia de la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, fent-se excavacions, que després en diferents períodes s’han dut a cap amb l’ajuda de l’Estat i de la Diputació de València, i que als darrers anys s’han repetit, a més de les que per gestions realitzades per l’Associació d’Amics dels Castells, ha efectuat en diverses etapes l’Exèrcit, mitjançant els Enginyers Militars.

Descarregar document