Emili Beüt i Belenguer
La Creu de Sant Jordi, roja, plana, de forma grega o siga ab els quatre braços d’igual llargària, fon durant segles el distintiu emblemàtic de l’Orde de Santa Maria de Montesa, que tanta importància va tindre en el Regne de València, per al que es va crear exclusivament.
Però esta insígnia no va ser la utilitzada des d’un principi, ja que al fundar-se, els cavallers monjos no en duien cap, i quan començaren a portar-ne a la fi de distingir se d’altres Ordens, empraren una creu florençada o flordelisada, que és la que té els braços acabats en flor de lis. Brodada en negre anava col·locada al costat esquerre del mantell, autoritzada pel Sant Pare Clement VII en 1393. No obstant, portaren tan solament uns pocs anys este emblema.
L’Orde havia nascut per Butlla del papa Joan XXII de 10 de juny de 1317, quedant instituïda el 22 de juliol de 1319 presència del rei Jaume II, qui fon el seu fundador al quedar dissolta la dels Templers en 1312, degut a les acusacions basades en imputacions terribles i en desordre de la institució durant els últims anys, principalment formulades pel rei de França, a les que cal afegir l’enveja per la vàlua de les seues possessions i riqueses.
La nova Orde de Montesa, va ser creada per a substituir a la del Temple, com pròpia del Regne i ab la finalitat de salvaguardar les terres valencianes de les freqüents agressions sarraïnes, per a lo qual es reedifica el castell de Montesa i es construí un convent que fóra residencia del Prior d’esta milícia monàstica.
L’any 1400 l’Orde de Montesa es va vorer incrementada ab tots els membres de la creu de Sant Jordi d’Alfama, per acord Mestre d’esta, Francesc Ripollés, ab el de la montesiana, Berenguer March, i el patrocini del rei Martí l’Humà i la conformitat del Papa Benet XIII. Així, el 12 de gener de l’esmentat any fon executada la incorporació, i en base a ella queda establerta la denominació d’Orde de Santa Maria de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama.
En la zona esquerra de l’aiguabarreig del riu Ebre a la Mediterrània, completament desèrtica aleshores, constituïda per una faixa d’uns cinquanta quilòmetres de costa i una vintena de terreny cap a endins en la que es trobava el Coll de Balaguer, s’havia establert en l’any 1201 l’Orde Militar de Sant Jordi, prenent lel apeliativo d’Alfama pel nom que se li donava al solitari lloc triat com a residència, precisament per fer front als desembarcaments de pirates i evitar la seua penetració a l’interior. Una badia que es forma en este paratge es denomina de Sant Jordi.
Allí es va edificar un convent, prop de la mar, a la fi de poder vigilar més fàcilment la presència dels possibles invasors. Un castell es va alçar, d’alts murs, que permetera la defensa, el qual castell va ser destruït en 1650 i els restes han anat desapareixent.
En el mateix precepte pel que es feia la unió de les dos Ordenes es disposava que els membres, d’allí endavant, ostentaren sobre els seus hàbits blancs la creu roja de Sant Jordi al costat esquerre, cosa que es va complimentar durant més de cinc centúries.
No obstant, en temps moderns, quan l’Orde ja no era més que una relíquia del passat i el ser Cavaller d’ella no representa molt més que un títol honorífic, el rei d’Espanya Alfonso XIII en 1913 va disposar en una Reial Orde la variació de la insígnia, decidint fóra la primitiva creu negra flordelisada, portant al centre la roja plana de Sant Jordi, atenent lo sol-licitat pel Clauer de l’Orde en nom i representació dels Cavallers actuals, que així hi desitjaven.
