Rafael Villar
Abans d’anar cap al repòs en calma,
vares plorar per tots els teus amics.
El dolç pressentiment d’ésser perfecte
et furtava la terra. Bon morir,
el morir per la mort de qui et matava.
Ai las! I quin delit
dur a la sang el bes de les estrelles
i les puntes clavant-se a l’esperit!
Quina serenitat, la de les venes
partides!
Quina fam
de què s’entràs el cel ple per la joia,
i dur-lo més endins i més capaç
de replegar la flor, quan et buidares
de la terra que Déu et va donar.
Però la mort, la que duies de sempre,
va venir lentament,
callada com la veu de les espigues
i esvelta com la talla del xiprer.
